La comparació entre una pintura gòtica del Museu Episcopal de Vic i una altra del Walter’s Museum de Baltimore (Maryland, USA) ha determinat que totes dues tenen un mateix autor: es tracta d’un genial i misteriós artista de qui no es coneix la identitat, que va viure al segle XIV i que es designa com a Mestre de Baltimore, perquè és allà on conserven la seva obra mestra, el Tríptic de la Mare de Déu amb el Nen, la Crucifixió i l’Anunciació. Ara s’ha pogut determinar, gairebé amb total certesa, que la taula Sant Pere ressuscitant Tabitha, del MEV, hauria estat realitzada pel mateix pintor. Fins ara se n’atribuïa el mèrit a Arnau Bassa.
El mèrit del descobriment correspon a dues especialistes: Carmen Albendea, que havia restaurat la pintura del Walter’s Museum, i Judit Verdaguer, conservadora del MEV. En una visita que va fer Albendea a Vic, només de veure Sant Pere ressuscitant Tabitha va intuir que l’estil “era idèntic” al del Mestre de Baltimore. Un conveni entre el MEV i el Walters Museum va permetre posar en marxa un estudi complet per trobar arguments científics que confirmessin aquesta hipòtesi. L’anàlisi s’ha fet prenent mostres de les dues pintures i analitzant-les amb els procediments més sofisticats, com una reflectografia per veure el dibuix que hi havia sota la pintura, realitzada a la Universitat de Lleida, o les radiografies que va dur a terme el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat. En aquests treballs també hi va participar, des de Baltimore, el conservador científic del Walter’s Museum, Glenn Gates.
Les dades de l’anàlisi van ser concloents: suport, materials de preparació, dibuix previ i materials utilitzats en la pintura eren molt semblants o idèntics.
La decoració de les vestimentes és “pràcticament igual”, i també hi ha una extraordinària semblança en les postures de les mans o els trets facials dels personatges. Però de totes les dades, les que es consideren determinants són les del dibuix preliminar, l’esbós realitzat abans d’aplicar la pintura. “És com un autògraf, la marca de l’artista”, diu Judit Verdaguer. En tots dos casos es veu un traç “ràpid, fet amb soltesa i impulsiu, revelant la mà d’un artista consagrat”, segons l’informe tècnic. Segons algunes opinions, fins i tot millor que els artistes més coneguts del gòtic català de l’època, com Arnau i Ferrer Bassa, dels quals el MEV també té peces molt destacades. “Tenia traça, sabia situar l’escena sense errors i no s’apartava del dibuix”, afirma Judit Verdaguer.
Les conclusions de la investigació, que properament seran publicades a la revista del MEV, són tan clares que ja s’ha canviat el nom de l’autor en la cartel·la que acompanya l’obra: ara ja hi diu “Mestre de Baltimore”. Almenys fins que se’n conegui la identitat.
