El dia 11 de juny de 1965, el Consejo de Ministros d’Espanya, presidit per Francisco Franco, posava fi a una llarga disputa entre els municipis de Llanars i Camprodon i aprovava la segregació de part del primer per formar part del segon. La part substancial que perdia Llanars era el passeig Maristany, un símbol de l’estiueig. Ara, un llibre de l’historiador ripollès Agustí Dalmau aporta noves dades sobre l’estira-i-arronsa que Llanars i Camprodon van mantenir durant dècades fins que la signatura del dictador va decantar la balança. La història del Passeig Maristany (OM Serveis Editorials) posa per escrit “tot el que fa referència al Maristany des que l’urbanitzen fins que canvia de municipi”, explica Dalmau.
La finca on es va fer el passeig era la del mas Aulí, en terme de Llanars, i tenia una extensió de 55 hectàrees. Els propietaris, una clàssica família de terratinents que venien a menys i havien anat més d’una vegada als tribunals per litigis de terres i herències, van acabar venent-se la finca l’any 1923. Els temps canviaven: els propietaris rurals deixaven pas a la burgesia industrial. Francesc Carles Maristany, d’una família “que ja freqüentava la vall de Camprodon a l’estiu”, adquiria la finca Aulí. Ell figurava com a usufructuari i, en realitat, la seva filla Concepció n’era la titular. Maristany era un industrial, propietari de la coneguda com la fàbrica de l’Aigua de Malgrat de Mar (Maresme), membre fundador del Centro Algodonero de Barcelona i del Foment del Treball Nacional. Un prototip de la burgesia que feia cap a Camprodon i el seu entorn des que l’alcalde de Barcelona, el doctor Bartomeu Robert, l’havia popularitzat com a centre d’estiueig.
Amb la finca a les seves mans, no solament es va fer construir la seva casa, el xalet Maristany, sinó que va decidir urbanitzar-lo i fer-ne parcel·les per fer-hi altres residències. Un projecte en què Dalmau cita dos noms clau: l’arquitecte Bernardí Martorell, que molt possiblement “es va inspirar en la tipologia dels passejos anglesos”, i el constructor camprodoní Francesc Xico Surinyach, que va construir bona part de les cases del passeig. Es fa en tres fases, i al principi es reserva una part extensa per a activitats esportives. D’aquí venen imatges dels primers partits de tennis de la vall, de concursos hípics o de dames elegants jugant a croquet. A finals de la Guerra Civil, una de les seves torres esdevindria durant setmanes l’epicentre del govern d’Espanya, quan s’hi va allotjar el seu president Juan Negrín.
En el rerefons, però, hi havia sempre la voluntat de Camprodon d’annexionar-lo. “Camprodon no tenia ni un quilòmetre quadrat, li faltava espai”, diu Dalmau. Llanars tenia menys habitants, però era molt més gran. “La primera temptativa ja és de l’any 1925”, documenta Dalmau. O sigui, durant la dictadura de Primo de Rivera. Una segona, que arriba més lluny, es produeix durant la Guerra Civil. “En certa manera podem dir que la derrota republicana va salvar Llanars, perquè ja estava tot a punt”, diu l’historiador. El Consell Executiu de la Generalitat havia aprovat la segregació d’una part del terme i el Diari Oficial ho havia publicat el gener de 1938, però aviat va haver-hi altres necessitats més urgents a la rereguarda catalana.
Hi ha qüestions locals, però, que passen fins i tot per damunt dels canvis de règim. I en ple franquisme, l’any 1952, Camprodon va tornar a engegar la maquinària. Aquesta vegada anava més enllà. S’arribaria a demanar l’agregació total dels termes de Llanars i de Freixanet (en aquest cas, es va acabar produint). A Llanars, però, la reacció municipal va ser d’indignació. “Es van arribar a dir paraules gruixudes.” Cada part va moure els fils que podia davant del règim, contractant representants legals, i buscant influències a Girona o a Madrid. “Tothom va fer servir els seus contactes”, explica Dalmau. Veient que no era possible anar més enllà, el Maristany –ara en la màxima esplendor de torres luxoses a les seves finques– tornaria a ser l’objectiu, i Camprodon se n’acabaria sortint. El Maristany, que era encara tot ell un passeig particular –un espai privat–, canviaria de terme. La tensió no va arribar gaire lluny entre els habitants dels respectius municipis, “però la gent que estava als ajuntaments sí que ho vivia, i molt”. Als propietaris ja els estava bé ser del terme de Llanars, tot i que feien vida a Camprodon, i no van intervenir activament en la disputa. Els seus estiuejos van continuar igual de plàcids. Però a Llanars hi havia una ferida, i l’Ajuntament ha impulsat ara l’edició del llibre “perquè les generacions noves sàpiguen què va passar” des del rigor historiogràfic absolut.
{{ comment.text }}