“El personatge que creo a ‘Diré que m’ho he inventat’ té elements biogràfics de la meva mare”

Una relació complicada amb una mare que no ho volia ser és el rerefons de ‘Diré que m’ho he inventat’ (Ed. 62), guanyadora del darrer Premi BBVA Sant Joan de novel·la. Marta Marín-Dòmine (Barcelona, 1959) surt dels tòpics sobre la maternitat per explicar una història que beu de la seva pròpia experiència. Al cap de poc de rebre el premi, l’Ajuntament de Barcelona va suprimir el càrrec que exercia com a directora del Born, Centre de Cultura i Memòria. Ha passat mig any des del premi, tres mesos només des que va sortir la novel·la. Però aquest món editorial nostre devora les novetats a un ritme impossible de seguir...No fa tant, efectivament. Va ser una de les novetats de la tardor. Però sortosament la literatura catalana és molt viva i apareixen nous títols constantment. Però a mi em fa la sensació que aquest llibre va fent el seu recorregut. És una novel·la que remou, que fins a cert punt incomoda i trenca alguns esquemes. Els jurats dels premis a vegades defugen aquests plantejaments, però no va ser aquest el cas.El Premi Sant Joan és molt especial. És dels pocs que fins i tot s’ha permès el luxe de deixar-lo desert en algunes edicions. Em va cridar molt l’atenció, perquè no és gaire habitual. Penso que és un premi molt independent de criteris comercials, i això em va animar a presentar-m’hi. Perquè era conscient que tenia entre mans un llibre poc convencional, perquè no té l’estructura convencional de la narració i perquè el tema s’aborda defugint els tòpics. Vaig provar sort, i n’estic molt agraïda que fos rebut d’aquesta manera. Un capítol porta per títol “Escriure la mare”. Que no és el mateix que escriure sobre la mare. Quin matís li vol donar, a aquesta subtil diferència?Podríem dir que no és català normatiu. Ho vaig extreure d’un llibre de Delphine de Vigan, que en francès és Écrire la mère. Sembla que hi falli alguna cosa, en català, perquè hi tenim un complement directe. Però és com fer de la mare una creació. Escriure la mare, com fer una escultura. I en aquesta expressió apuntar que la mare construïda en aquest llibre no sé si és la mare real. I aquí comencem amb les ambigüitats que ja estan apuntades en el títol. És escriure-la a partir de la meva experiència, de la meva construcció... i, per tant, també a partir dels meus prejudicis, de les meves febleses. No es tracta de crear una mare amb certs defectes o dificultats (i coses bones també) amb la intenció de ser objectiva, sinó amb la plena consciència que aquella persona, tal com jo l’he percebuda, pot haver estat de la manera que sigui... però tal com la puc explicar jo és una construcció meva. Em va semblar molt bonic que l’editora, Pilar Beltran, d’Edicions 62, em permetés de mantenir aquest petit gal·licisme. I escriure la mare és també un acte d’humilitat: jo escric sota el meu punt de vista i, per tant, he d’admetre en aquesta relació conflictiva la meva part de responsabilitat i de subjectivitat. Diré que m’ho he inventat és com una declaració de principis de l’autoficció?L’autoficció és justament això. Aquest camí subtil entre el que podria ser una realitat més o menys objectiva (ja sabem que el terme objectiu és molt relatiu en la creació) entre la realitat i la ficció. Per això aquest llibre és de difícil classificació com a gènere. Dividit en dues parts ben clares...La primera és com un conte que té elements de conte de por. Com també té, per cert, la literatura infantil. Però també té elements de realitat. El personatge de la mare que es crea en aquesta part té elements de la biografia de la meva mare. Diré que m’ho he inventat també és un petit escut, ho he d’admetre. Parlant d’aquesta figura, la cito: “Vaig fer irrupció en un cos que em portava joiós i alhora em rebutjava”. Gairebé és el moment zero de la relació conflictiva entre mare i filla. I ens diu que la maternitat no és sempre dolça i desitjada.El llibre se centra en una reflexió sobre la maternitat, més que ser un llibre sobre la relació d’una filla amb la mare... que també ho és. Parla d’aquesta ambigüitat de la funció social d’una funció biològica. En teoria no hauria de representar cap problema, però almenys en la cultura occidental se li ha donat un lloc molt especial, i això pot portar ambigüitats i culpabilitzar molt les dones. Com a mínim, fer-les sentir incòmodes. Què soc ara? Soc una mare, només? Soc una dona? I si és així, què he de fer? Encara més... si no ho faig bé, soc una mala mare?Exacte. Aquesta ambigüitat centrada en una mare té conseqüències en una filla, i és el que he volgut retratar. Ser prou valenta per escriure aquestes conseqüències i fer-me’n jo també responsable. Perquè una filla també entra en moltes contradiccions amb la mare: la gelosia, la competitivitat, la nosa que et pugui fer... i l’amor, és clar. Això és una constel·lació força complexa. Més encara perquè en el seu llibre la mare és algú força complex. Una dona rebel pel seu temps, a mitjan segle XX. Una “obrera que hauria pogut ser cosmopolita”.M’agrada molt rescatar aquest personatge, reconstruir qui va ser la meva mare. Tot això té una petita explicació biogràfica: jo era al Canadà i el meu retorn a Barcelona coincideix amb la pandèmia. M’agafa en un any sabàtic, instal·lada al pis que havia estat de la meva mare, i no puc tornar al Canadà, que durant un any i mig està pràcticament tancat. Allà al pis estic envoltada d’objectes... És a dir, de memòria. Un altre dels seus grans temes.Vaig començar a escriure en aquell moment. Un petit article que va sortir al digital Núvol. Vaig començar a veure la ciutat des de la finestra, a partir del que em vaig imaginar que eren els ulls de la meva mare. Vaig mirar moltes fotos, ja amb mirada d’escriptora. Veia aquella obrera tan ben vestida, amant de les coses belles, de la música i de la lectura, que hauria volgut ser actriu (i d’aquí la portada del llibre molt ben triada), però que no ho va poder ser. Era un temps de dictadura i venia d’una família dels vençuts. Ella és mare, vol ser mare, però tot se li estronca. Les modificacions del cos fan que no pugui continuar per on hauria volgut en el món de l’espectacle. No sabrem mai, tampoc, per quina circumstància té problemes mentals. Apareixen com una ombra que sobrevola el personatge, sense acabar de concretar-los.Aquesta circumstància fa que li sigui molt difícil ser mare. I amb la seva filla, hi tindrà fins la mort una relació molt ambigua. La qüestió dels problemes mentals en les dones també és interessant per abordar. Fins i tot a algunes dones rebels se les va titllar de boges i van ser institucionalitzades. Per això, sense que sigui necessàriament cert, m’ha agradat jugar amb aquest factor. I conjuminar tots aquests aspectes per fer entendre la dificultat de la condició femenina en certs moments de la història, potser sempre. La novel·la comença amb un udol de la filla, i un udol és més que un crit. Acaba amb un let it go, un deixar anar. Com tancar el cercle.No era l’objectiu fer les paus, potser soc massa gran per això. Ja he fet el procés que havia de fer. Però tancar un cercle sí. El llibre s’acaba fent referència a la postura més simple del ioga, el savasana, però que a la vegada és la més difícil segons els que el practiquen. La del deixar anar, fer el mort... Aquest trajecte expressat des de l’escriptura va des de la tensió de l’udol fins a aquest savasana. Deixar anar, viure, deixar relaxar els morts, per entendre’ns... potser les paus ja estaven fetes.

“El personatge que creo a ‘Diré que m’ho he inventat’ té elements biogràfics de la meva mare”

Gentilicis d’Osona – Sant Sadurní d’Osormort

La Finestra interior | Lev Tolstoi, l’ànima de Rússia

El mirall del joc del calamar, però a la japonesa i amb jocs més psicològics

És la vida una aventura ascendent o un declivi tràgic?

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Osona Ripolles

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

S’encén un cotxe a l’Eix Transversal, a Muntanyola

Osona es coordinarà per abordar de manera conjunta el problema del sensellarisme