Plecs en el paper. “El plec és la síntesi entre el present i el passat”, reflexiona Mireia Puntí a manera de síntesi de l’exposició que presenta fins al dia 1 de març al Temple Romà. Amb la mostra “Els plecs de la memòria”, Puntí torna a exposar, al cap de 19 anys de fer-ho per darrera vegada a Vic.
Records, memòria i temps són el punt de partida del treball que ha fet els últims anys. El tema li rondava pel cap, i la lectura de Proust –A la recerca del temps perdut– va ser el combustible per impulsar-lo definitivament. “Em va canviar: una lectura aprofundida aguditza els sentits.” És quan es proposa mirar endins, “crear una cartografia de mi mateixa”, i la matèria que fa servir per expressar-se és el paper, ubicat en marcs que són caixes –petits contenidors disposats en vertical– o bé quadres en el sentit més convencional. Dins de cada un d’ells, Puntí hi desplega un univers personal que s’expressa amb el paper com a matèria principal. Construeix, retalla, talla, plega, dibuixa i pinta sobre aquest paper. Capes, com les de la memòria que es va construint. Unes se sobreposen a les altres i hi dibuixen ombres a sobre. Altres s’entreveuen en el fons, a través de transparències.
Cada obra demana un temps de realització que lliga amb aquest procés introspectiu. “Com Proust, que refeia l’estructura de la seva obra, fent afegits a tot arreu en lloc de passar les pàgines en net.” En moltes de les obres hi ha un detall nacrat, suggerint “que sempre el temps passat és millor… o nosaltres ens l’imaginem millor”. La memòria de cadascú té aquests petits tresors.
Les obres de Puntí revelen un treball minuciós de composició, són plenes de petits detalls que de cap manera no poden ser fruit de l’atzar. “És un tema que em preocupa molt, reconec que gairebé és una mania.” Donar cada peça per acabada és complicat. I també això lliga amb Proust: “Ell assenyala les il·lusions que et crees tu mateix davant d’allò desconegut i la decepció que et trobes sovint quan hi arribes”. Com l’artista davant de l’obra. Per sort, aquest té l’opció de tornar-hi –com fa ella– i reprendre-la fins que la fixa. Com els records.
{{ comment.text }}