A inicis de juliol de 1984 Diego Armando Maradona va agafar un avió en direcció a Roma, després que el Barça hagués donat a tòrcer el braç amb Corrado Ferlaino, el president del Napoli que el cobejava. Feia setmanes que el diari Sport publicava –amb unes imatges aèries impossibles de l’estadi de San Paolo retallades maldestrament– l’interès dels napolitans per incorporar un jugador que a causa de la salvatge lesió que li va provocar Goikoetxea i d’una sospitosa hepatitis no va poder desplegar a Catalunya el futbol que duia a les botes. Aquell fitxatge va servir al Nàpols per convertir-se en el primer club del sud d’Itàlia –en cas que no considerem els sards del Cagliari o els equips de Roma com a tal– a guanyar l’Scudetto.
El petit ressentiment que podia sentir per un club que va endur-se un jugador que havia arribat a contrapeu per substituir Simonsen, i que s’havia adaptat millor a la Barcelona nocturna que no pas a la gespa del Camp Nou, no va durar massa. Les icòniques imatges del cinema neorealista italià amb balcons carregats de roba estesa o aquells patis interiors plens de vida i pobresa, la proximitat mediterrània, o la música de Peppino di Capri, han mantingut viva la flama d’una ciutat que des de fa uns anys, i gràcies al geni de Paolo Sorrentino, escalfa més que mai. L’última imatge de la seva darrera pel·lícula, Parthenope, mostra Stefania Sandrelli a punt d’entrar a un hotel i contemplant com la plantilla de l’SSC Napoli celebra el títol de lliga que va aconseguir el 2023, tot just el tercer després dels dos aconseguits durant l’època de Maradona.
Parthenope és el primer nom que al segle VII abans de Crist es va donar a Nàpols, aprofitant la llegenda de la sirena de la mitologia grega amb el mateix nom, el cos de la qual va ser arrossegada pel corrent marí fins al davant del golf de la ciutat. La imatge de la lluminosa Celeste Dalla Porta sortint de les aigües tirrenes podria equiparar-se a la d’una sirena. Sorrentino ha fet una poesia cinèfila irrepetible amb aquesta jove actriu italiana –equiparable a dives com Loren, Cardinale, Lollobrigida o Bellucci– com a protagonista. Algú comentava despectivament que Parthenope era com un anunci de colònia de dues hores. I potser la definició no és del tot errònia. Però és un anunci tan absolutament meravellós, fascinant i hipnòtic, que aquest últim cap de setmana vaig veure-la per segona vegada en un mes. I detalls com l’amor fraternal, la vida entregada del professor d’antropologia, la fastigosa actitud despòtica de l’home de l’helicòpter, l’hedonisme terminal de John Cheever, però sobretot la llibertat que transmet Parthenope a través dels seus somriures i també de les seves llàgrimes malgrat la vida que acabarà assumint han fet que no tingui cap dubte que tard o d’hora la tornaré a mirar… I a deixar-me captivar de nou.
Dimarts, 21 de maig de 2024.
Paolo Sorrentino estrena Parthenope al Festival de Cannes.
{{ comment.text }}