L’abundosa documentació del castell de Montesquiu –688 pergamins– donarà als estudiosos un material valuós “per al coneixement de la vida quotidiana”, explicava l’historiador i arqueòleg Albert Pratdesaba. Una trentena de persones l’escoltaven, interessats a saber les primeres notícies d’aquest fons, dipositat a l’Arxiu Comarcal del Ripollès. La jornada, organitzada des de l’Arxiu Històric de la Diputació de Barcelona –propietària del castell– i el Departament de Cultura de la Generalitat –de qui depèn l’Arxiu del Ripollès–, tenia l’objectiu d’acostar al públic aquest patrimoni.
Els primers documents classificats es remunten al segle IX, i els darrers arriben fins al segle XVII. Una extensió àmplia, que no es refereix només al mateix castell de Montesquiu, sinó també al de Besora, documentat des del 885 com a donació de Guifré el Pelós a la seva filla Emma, abadessa de Sant Joan. Els dos castells havien pertangut a la mateixa família, els Besora. El llatí, el català i, a partir del segle XVI, el castellà són les llengües en què estan escrits els documents, una part dels quals són pergamins que han requerit una restauració més complexa (planxats, netejats i col·locats sobre nous suports). “Hi ha moltes àpoques –rebuts o cartes de pagament– i testaments”, explicava Albert Pratdesaba.
Geogràficament, fan referència a Osona i el Ripollès –que pertanyia, de fet, a l’antic comtat d’Osona– encara que també n’hi ha alguns de zones properes dels antics comtats de Besalú o Manresa.
En una primera aproximació, ja s’han pogut conèixer algunes informacions més sobre el castell i el seu entorn, com ara “què hi havia al seu voltant”, en un document del segle XIV. Així se sap que hi havia un petit barri de cases amb instal·lacions com una ferreria, graners o un forn. També es documenten els masos dels rodals. Altres detalls que resulten curiosos són la presència d’esclaus al Bisaura (“que no podien ser mai cristians, segons el costum de l’època”, diu Albert Pratdesaba) o bé els deutes que els nobles havien contret amb prestamistes jueus de Vic.
L’aspecte del castell de Montesquiu, tal com el coneixem ara, és relativament modern, fruit de les reformes que hi van fer els Juncadella, els seus darrers propietaris, a principis del segle XX. El primer document que l’esmenta és del 1285, i en aquell moment devia tractar-se d’una simple torre de defensa. El castell roquer, que complia les funcions residencials i militars, era el de Besora, del qual recentment s’han començat a excavar les restes. A mitjans del segle XIV, l’actual castell comença a convertir-se en una domus o casa-palau, on van a residir els senyors de Besora. “Ja el trobem llavors com un edifici purament administratiu”, que regeix el territori. La vella fortificació de Besora, el castrum militar, quedava massa desplaçada dels camins del comerç. Es calcula, però, que en aquell moment el castell de Montesquiu “devia ocupar només la meitat” de la seva superfície actual. La gran reforma que hi fa al segle XVII la família Descatllar, hereva del títol nobiliari de Besora, l’amplia i hi afegeix la capella. Tota una història que el fons presentat dissabte ajudarà a conèixer millor.
