En un moment d’auge de les dretes radicals populistes, dos filòsofs decideixen posar negre sobre blanc els seus arguments i els que poden servir per rebatre’ls. Jordi Corominas (Balsareny, 1961) és coautor –al costat de Joan Albert Vicens– del llibre ‘Extrema dreta. Què ens hi juguem?’ (Eumo Editorial). Diu que és un text per als detractors d’aquesta ideologia, però també per als seus simpatitzants que encara deixin una porta oberta al dubte.
Que el llibre era pensat per a detractors de l’extrema dreta ja ens ho podíem imaginar, però també apel·len als simpatitzants. Per què?
És una de les qüestions centrals en el llibre, que és molt transversal. A qui volem arribar més, precisament, és als simpatitzants. Avui en dia les enquestes ens estan donant resultats possibles d’entre 35 i 40 diputats al Parlament sumant Vox i Aliança Catalana. És terrible, en la nostra opinió, perquè l’extrema dreta és com un corcó que pot destruir les democràcies. No a través del cop militar, com feia el feixisme clàssic, sinó des de dins mateix. I creiem que els més perjudicats serien precisament molta de la gent que els vota. Per tant, volem donar arguments per introduir el dubte entre els simpatitzants, però també entre els detractors.
A aquests també els volen fer dubtar?
Moltes vegades, els detractors de l’extrema dreta ho acaben tot dient “són uns feixistes”. I cauen en els mateixos errors i estereotips i en el mateix llenguatge que els partidaris. Amb això, l’extrema dreta és qui guanya la partida. Els detractors han de tenir arguments per contrarestar-los. En algunes coses, l’extrema dreta encerta en la diagnosi… una altra cosa són les solucions.
Vol dir que l’error seria dir que, com que són uns feixistes, renunciem d’entrada a parlar-hi?
És una gran equivocació, perquè és la divisió, justament, el que busquen. I ens trobem que en el nostre entorn –en les famílies, per exemple– és difícil que no hi hagi algun simpatitzant de l’extrema dreta, sigui un noi jove o un avi. Doncs per què no parlar-hi? Nosaltres som filòsofs, no hauríem ensenyat filosofia si no creguéssim en la raó. Un pot dir: “És que amb la raó no hi ha res a fer.” Doncs amb l’emocionalitat i l’impuls, molt pitjor.
Però són mals moments per a això que diuen. Vivim uns temps de polarització, en què cadascú es tanca dins la seva bombolla. Per no parlar de les veritats alternatives i les fake news. No és fàcil anar amb els arguments per davant, en aquest context.
No és fàcil perquè l’extrema dreta controla les xarxes, sap quins són els nostres sentiments i nodreix els pitjors que tenim com a espècie humana. Quan estava en actiu com a professor, feia classes magistrals de 45 minuts; avui si em vull comunicar he de fer reels d’Instagram en què un minut ja és massa. La reflexió, en canvi, necessita arguments, retrotraure’s en el temps, coneixement històric… i això esdevé cada vegada més difícil. Però són els únics instruments amb què podem combatre l’extrema dreta. I amb la crítica als partits demòcrates, que tampoc l’estalviem.
Dos professors de filosofia… podríem pensar que ens trobem davant d’un assaig profund i de difícil lectura. Però no, és un llibre molt estructurat i clar, amb voluntat que es pugui anar esmicolant i agafant els diferents arguments.
Encapçalem cada capítol, cada leit motiv, amb percepcions que pot tenir gent de tot Catalunya i d’altres llocs d’Europa. Un lector em va dir que llegint aquesta part gairebé es fa d’extrema dreta perquè s’hi identificava. En lloc de buscar una gran argumentació filosòfica, comencem per agafar els mateixos ítems –els més populars– de l’extrema dreta. Per exemple, que els mena costen 4.600 euros i la meva àvia en cobra 400 de pensió, o que estic tip de tots els altres partits que han governat i ara els hem de deixar governar a ells, que si no ens agraden ja els canviarem. Reflexionem a partir d’això, que és la nostra tasca.
També citen allò que diuen els seus polítics: des de Donald Trump fins a Santiago Abascal passant per Sílvia Orriols. Diuen el mateix, tant si és en anglès, en espanyol o en català?
Són una franquícia d’un mateix model que és mundial. El líder mundial és Trump i hi ha diferents versions locals. A Hongria, vam veure com hi va enviar el seu vicepresident a defensar Viktor Orbán, un model a Europa. El que tenim aquí, Aliança Catalana, és la cinquena columna pròpia, la franquícia catalana. Però hi ha una cosa que la fa més perillosa, i és que hi ha una part important de la població catalana que no els veu com a extrema dreta, com sí que hi veuen Vox. El partit d’Orriols ha trobat la fórmula de quilòmetre zero: pot parlar de la defensa de la llengua o d’altres temes, fins i tot amb arguments il·lustrats. Vox dirà que contra els moros per defensar la reconquesta d’Espanya, i Aliança, per defensar la igualtat o el feminisme. És una cosa que també volem discutir en el llibre. I miri, si algú llegint-lo es fa d’Aliança, almenys que no sigui d’una manera purament emocional, que ho faci sabent les conseqüències que té.
Dediquen un capítol precisament a la islamofòbia, que en el cas d’Aliança Catalana és explícita (“és un deure”, va dir la seva líder).
Intentem fer conèixer què és el món musulmà, que és molt divers, amb molts tipus de formulacions i de seguidors. No podem ser ingenus, després de l’experiència de Ripoll. Però també podem dir, per exemple, que un gran finançador d’imams a Catalunya és l’Aràbia Saudita, país que no se sol criticar gaire. I, en canvi, no parlem d’un altre fenomen que pot ser tant o més perillós: el creixement de determinades sectes evangèliques, amb enviats del mateix entorn trumpista dels Estats Units, que allà el beneexien a ell i a la guerra. Qui llegeixi el llibre, per tant, trobarà elements de reflexió en els dos sentits.
No caure en la islamofòbia no ens ha d’impedir tenir debats com ara el de l’ús del burca o el nicab en els espais públics de Catalunya?
Diria que hi ha tres grans elements que utilitza sempre l’extrema dreta: els musulmans, la immigració en general i la seguretat. Pel que fa als primers, està clar que són subjectes a drets i deures, i han de respectar les lleis com tothom. A mi, si a classe m’entra algú amb casc de moto, l’hi faré treure, oi? Doncs anar absolutament tapat és quelcom que s’ha d’impedir en tots els casos. En el creixement de l’extrema dreta també hi ha una certa deixadesa dels partits demòcrates –com li deia abans–, que moltes vegades no volen parlar de determinats temes que també importen a la gent i que s’han de tractar des de la perspectiva de la dreta o de l’esquerra democràtiques.
Ara tenim sobre la taula també el concepte de la prioritat nacional, que Vox ha fet introduir en pactes amb el PP de governs autonòmics. Hi hauria gent que ens està llegint que estaria d’acord amb això, que els ajuts fossin per als nacionals.
El problema és que crearíem ciutadans de primera i de segona. I qui són els de casa, on comença? Si parlem del català, per exemple, què seria més preocupant? Els catalans que no l’han parlat mai o els migrats que arriben i l’aprenen? Quan comences a fer divisions entre la ciutadania, saps on comences però no saps on acabes. I, d’altra banda, la democràcia no és només el que decideixi la majoria. Imagini’s que algun dia votéssim que s’han d’eliminar els avis per estalviar costos econòmics. Això no seria democràcia encara que ho hagués decidit una majoria. La democràcia apel·la a la discussió i el dubte, a la defensa dels més febles i de les minories, que d’alguna manera són els principis de la democràcia.
Que són principis filosòfics dels quals parteixen a l’hora de fer aquest llibre…
Des de l’humanisme. La democràcia no pot ser només formal. Si hi ha un poder del poble, s’hauria de significar també amb uns salaris més dignes, amb més inversió en béns públics, en els impostos a les grans fortunes… són arguments que podrien desposseir l’extrema dreta del seu arsenal ideològic. Mentre només apel·lem a la moralina no arribarem gaire lluny.
Deia al principi que l’extrema dreta fa diana en el diagnòstic, sap detectar allò que és sensible per una part de la població.
Per exemple, diuen que hi ha unes elits que ens governen i que ens desposseeixen. El problema és que quan manen ells substitueixen aquesta elit per la seva, que sol ser pitjor. Mirem l’enriquiment personal d’Orbán o de la família Trump… o de les elits que financen l’extrema dreta en general. Un altre exemple: la inseguretat. Li poden dir que és una percepció o que les dades… però algú diu que en el seu barri no se sent segur. L’esquerra ha de donar resposta i ha de parlat de la seguretat, que és el primer bé democràtic. Podem donar seguretat de moltes maneres, policial però també des d’altres àmbits com l’ensenyament. En tot cas, se n’ha de parlar! No podem deixar que aquest tema el monopolitzi l’extrema dreta. I l’esquerra, en aquest sentit, s’hauria de preocupar de donar la mà a la dreta democràtica, no caure en la temptació de pensar que aquest és un problema de les dretes i que ja s’ho faran. No podem fer l’amalgama que dreta i extrema dreta són el mateix.
Realment ens hi juguem la democràcia, en aquesta batalla cultural, com se n’ha dit?
Per això hem fet el llibre. Si anéssim davant d’un notari i ens assegurés que l’extrema dreta és una opció democràtica, que respectarà els contrapoders i les minories, els drets humans i l’alternança democràtica, serien uns adversaris però no uns enemics. El perill és que amb l’extrema dreta ja tenim experiència anterior. I sempre comença deshumanitzant algú a través del llenguatge, de la paraula, i al final hi ha el camp de concentració. Als que hi acaben, no els hi han portat només els fanàtics, el camí està empedrat pels indiferents, els antipolítics, els que fan vots de càstig o els que prefereixen mirar cap a una altra banda perquè tot és molt complicat.
