És un ofici amb molt passat –n’hi ha referències des de l’antic Egipte–, però amb poc futur. “D’aquí a 10 anys serà molt difícil trobar-ne algun, sobretot que toqui mobiliari antic.” Ho pronostica Lluís Bres (Vic, 1957), que aquesta setmana s’ha jubilat després de 50 anys exercint de tapisser a Vic. En poc temps, el degoteig d’artesans del sector que han anat tancant, per jubilació o defunció, ha estat constant i avui els tapissers que queden a Vic i comarca són realment comptats.
Lluís Bres va aprendre l’ofici del seu oncle, el popular Josep Bres, que en la immediata postguerra va començar a compaginar la feina de tapisser amb la de municipal. Tenia un petit local al carrer de Manlleu i en Lluís, de ben marrec, ja hi feinejava: “M’agradava remenar”. En fer els 14 anys ja es va incorporar al taller, que el seu oncle havia acabat de traslladar al carrer de Martí Genís i Aguilar. “Llavors en aquest barri no hi havia res, tot eren camps”, rememora.
Mentre l’oncle va estar actiu sempre van treballar colze a colze; quan es va morir, l’any 2011, ell va continuar tot sol. Mai no ha tingut aprenents. La manca d’aprenents, precisament, ha esdevingut un dels problemes que amenaça l’ofici. De fet, no existeixen ni uns estudis específics de tapisseria. “Avui la majoria de tapissers que queden, per exemple a Barcelona, són gent gran. No puja ningú i tampoc es fomenta que surtin nous artesans”, reflexiona Bres. I no serà per manca de feina. “Com que n’hem anat quedant menys…”, deixa anar. La prova és que aquests últims anys ha atès clientela d’arreu, des de Barcelona fins a Ripoll o Besalú; tant particulars com empreses. El mateix Bisbat li ha confiat sovint algunes de les seves peces històriques. I és que són els mobles antics els que requereixen més perícia; “en moble modern tot és més senzill”. Avui, a més, alguns artesans han anat deixant la tapisseria tradicional per centrar-se en el sector dels tendals o l’entapissat de vehicles.
Bona memòria visual, sentit estètic o destresa manual són atributs d’un ofici que no estalvia un notable desgast físic. Per això, just complir els 65 –els feia diumenge passat– Bres ha optat per dir prou. “Són molts anys, sovint treballant dissabtes i diumenges”, apunta. Aquest dilluns ja no va aixecar la persiana, tot i que encara li queden algunes feines puntuals per acabar de lliurar.
Quan aquests últims dies alguns clients, desesperats, li pregunten què faran a partir d’ara, Bres arronsa les espatlles i els adreça als pocs col·legues que queden actius. Qui sap si les agulles, els cisells, els peus de cabra, les grapadores o els tiradors que encara presideixen les prestatgeries del seu taller esdevindran, ben aviat, autèntiques peces de museu.
Home discret, que va convertir la professió en afició, Bres encara no té clar a què dedicarà el temps lliure a partir d’ara. “Tinc alguns dinars i sopars pendents”, somriu. Potser quan s’assegui a taula no podrà evitar mirar, de reüll, si la cadira està ben entapissada.
{{ comment.text }}