Obres com el ‘Poema fúnebre del comte Ramon Borrell de Barcelona’ o el ‘Poema dels comtes enterrats a Ripoll’, atribuïdes fins ara a l’abat Oliba, van ser elaborades, en realitat, pel gramàtic Guibert. Així ho defensen les investigacions de Jesús Alturo, catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que aquest dimarts ha impartit la seva lliçó de jubilació com a professor universitari a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Alturo ha reivindicat la figura del gramàtic Guibert, vigatà “d’adopció” que va venir de Lieja, “l’Atenes del Nord”, per ocupar-se de l’ensenyament de gramàtica llatina a la proto-Catalunya de la primera meitat del segle XI.
En paraules de l’investigador, aquest personatge és “conegut, però insuficientment estudiat, poc des del punt de vista cultural i gens des del vessant d’autèntic escriptor d’una obra de valor literari”.
En aquest sentit, Alturo ha desgranat a la lliçó ‘Llegit en cartes molt velles’, els resultats de la recerca que ha dut a terme recentment en diferents arxius de ciutats de Catalunya, Espanya i França al voltant de la figura d’aquest personatge de l’alta cultura medieval catalana.
Més d’un centenar de persones han escoltat la lliçó de jubilació del catedràtic de Paleografia, Codicologia i Diplomàtica de la UAB, entre les quals nombroses personalitats del món cultural, eclesiàstic i polític.
Les particularitats gramaticals, lèxiques i estilístiques presents als quatre textos originals de caràcter jurídic signats per Guibert que es conserven i l’estudi d’una vintena de documents en què hi apareix mencionat, han permès Alturo traçar l’empremta cultural que va deixar al territori i atribuir-li l’autoria d’escrits llatins que restaven anònims o havien estat assignats a altres autors.
Altres textos que no eren d’Oliba
Altres textos atribuïts a l’abat Oliba i que el catedràtic considera que són de Guibert són la Carta encíclica anunciant la mort de Bernat de Tallaferro, germà del també bisbe de Vic, i la Carta de resposta d’Oliba a les condolences de Gauzlí, arquebisbe de Bourges i abat de Fleury. També seria obra de Guibert la Resposta de la catedral de Vic a l’encíclica anunciadora de la mort d’Oliba per part dels monjos de Ripoll, del qual es desconeixia l’autor.
A més, dels dos sermons que se li atribuïen encara a l’abat i fundador de l’Abadia de Montserrat -amb anterioritat l’investigador de la UAB n’havia descartat un tercer-, Alturo només li n’adscriu un, el de Sant Narcís de Girona, mentre que l’altre, el de Sant Pau de Narbona, no és d’origen català i, per tant, no seria atribuïble ni a Oliba ni a Guibert.
Així, “tot i que no se li nega un alt nivell cultural, l’aportació personal del bisbe de Vic en el camp de la creació literària quedaria matisada; va exercir més de gestor cultural que no pas d’autor literari”, ha assenyalat Alturo.
D’altra banda, Guibert hauria participat en la redacció de les constitucions de Pau i Treva que es van establir contra la violència exercida pels nobles feudals contra els pagesos i que l’abat Oliba va introduir als bisbats i comtats catalans. Aquest text no havia estat mai atribuït a cap autor. Segons Alturo, Guibert no només va participar en la redacció, sinó que va intervenir en la formulació del seu contingut, en col·laboració amb el bisbe de Vic.
El gramàtic va ser també el responsable principal de l’edició crítica de les obres del poeta romà Virgili feta a Vic amb la col·laboració dels seus fills, principalment de Berill, autor, segons l’investigador de la UAB ja havia demostrat amb anterioritat, de la còpia vigatana que es conserva.
Col·laboració estreta amb Oliba i desaparició pública
La col·laboració de Guibert amb el bisbe Oliba hauria estat molt estreta fins l’any 1030, segons Alturo, any en què la seva presència pública es redueix significativament, malgrat que no va morir fins al 1054.
Una de les explicacions que proposa Alturo és que Guibert fos víctima de l’enveja. “Fa la impressió que, de la mateixa manera que Mozart va tenir un Antonio Salieri, ell també en va tenir un”, ha explicat. En aquest cas, el personatge de Salieri l’hauria encarnat Ponç Bonfill Marc, jutge i home de lletres, impulsor i director de la traducció al català del ‘Liber iudicum’ i de la primitiva versió escrita dels ‘Usatges’.
El jutge podria haver vist en perill els seus mèrits per la presència del nouvingut i haver fet servir la influència de la comtessa Ermessenda per reduir o eliminar l’entusiasme inicial d’Oliba, íntim també de la comtessa, per Guibert.
Tot i així, segons l’investigador, Guibert no va perdre mai l’estimació, el respecte i la consideració dels més propers a ell: els canonges de Vic, la qual cosa també el fa pensar si aquesta menor presència del gramàtic s’hauria pogut deure a alguna malaltia, o al retir que hauria comportat la seva dedicació a aconseguir un text el màxim de correcte possible de l’obra de Virgili.
{{ comment.text }}