Tota una paret de l’ACVic, Centre d’Arts Contemporànies està ocupada per fulls de nòmina. Un mural de 10 metres d’amplada per 3 d’alçada que testifica la vida laboral de Francesc Abad com a professor de l’Aula, a Barcelona. “La vida laboral d’una persona ocupa 30 metres quadrats”, explica aquest artista terrassenc, que just ha tancat aquesta etapa perquè s’ha jubilat. És una de les peces-resum que formen part de l’exposició “Estratègies de la precarietat”, que es pot visitar fins al dia 15 d’aquest mes.
Considerat com un dels pioners del moviment conceptual a Catalunya, i com un dels artistes contemporanis més destacats en actiu, Francesc Abad (Terrassa, 1944) ha escollit Vic com a lloc on recollir i endreçar, on passar balanç i tancar una etapa. Un punt i seguit de la seva vida i la seva obra. Una de les exposicions més importants, sens dubte, que ha fet fins ara.
“Estratègies de la precarietat” és un nom amb múltiples lectures. La precarietat de l’artista que no pot guanyar-se la vida amb la seva creació, la de tots plegats en temps de crisi, la d’aquesta exposició “que s’ha fet amb mitjans mínims… se’n poden fer amb pocs diners”, diu Abad. Peces “per a l’època que estem vivint”. Totes han estat de llarga elaboració, i en elles és més important el procés que el resultat, segons la concepció que Abad té de l’obra artística: “Jo no faig objectes finals per vendre, no treballo per a la indústria”, diu. El final d’aquestes peces és “la xarxa”, sense galeries ni museus enmig.
Potser per això la docència li ha servit de suport econòmic. La col·lecció de fulls salarials parla d’això, “del subaltern, gent que ha tingut altres feines”. Espai per a la utopia és una altra de les peces, on Francesc Abad ha recollit entrevistes a diferents personatges de la cultura i el pensament. Les seves utopies són “pragmàtiques”, no els grans ideals del segle XX. Senzillament, es pregunta “si és possible tenir somnis”, si pot haver-hi “algun alè de crítica”, en la línia del filòsof Ernst Bloch i El Principi Esperança.
Francesc Abad també parla a l’exposició sobre ell mateix, el seu procés de treball i allò que conforma el seu pensament. Les sèries Diaris del pensar i Les costelles del segle són “com si veiessin el meu taller”. Hi ha en la primera una mirada al passat, a la memòria, però no com si ho faria un historiador sinó “per repensar-lo… un passat que és futur”. I en la segona, una mirada al present, crítica. Materials recollits del dia a dia que ens mostren allò que l’atreu i el preocupa: l’evidència que “la política i l’economia financera” deixen de banda l’home, “i l’home no val només allò que produeix, no podem partir d’aquesta base”. Francesc Abad evita el discurs ideològic explícit, el pamflet, però el seu conceptualisme porta una càrrega ideològica evident: l’art com a eina de construcció social.
