Francesc Serés: “Fer el camí de retorn és duríssim. Per això hi ha aquest malestar i trencament al país.”

Digui’m la veritat, li ha costat d’escriure aquesta novel·la?
M’ha costat molt. I he de donar gràcies a tothom que m’ha ajudat: editors, lectors… He hagut de parlar amb molta gent per calibrar-la bé, perquè era un tema viu i que anava evolucionant des que el començo a plantejar fa un any i mig fins ara. Podia passar qualsevol cosa que trenqués el relat.

És vostè, qui parla a través dels personatges?
Hi ha un nivell d’introspecció personal que intentes fer col·lectiu. Et trobes mirant-te a tu mateix i a vegades penses: “Això no ho vam fer bé”. No és agradable, però encara ho és menys pensar que no ho reconeixes i que ho arrossegues. Fins al moment que dius: “Ho hem de tallar aquí”. Alguns poden no donar explicacions, i poden viure tranquils (o en viuen!), però tu, per viure bé amb tu mateix, ho has de fer. Si t’importava aleshores, el que ha vingut després (la distància, la desil·lusió, el fracàs, la derrota…) t’ho has de poder explicar d’alguna manera.

No tenim eines: “Encara avui no les entenem, les coses que han passat, i les que no han passat, moltes d’aquests dos milions de persones que vam anar a votar”.
Va ser Oriol Junqueras qui va avisar que passarien coses que no entendríem. I efectivament, no hem entès res! Vam tirar endavant tot allò sense que hi hagués res preparat? I si estava preparat, on era? Què va passar? Quina és l’explicació per demanar durant cinc anys que la gent es mobilitzi i després no abaixar ni una bandera? Ni una!

No s’ha abordat, literàriament, el que ha passat a Catalunya els últims anys. Hi ha assaig, hi ha memòries… però no literatura d’una certa volada.
Que es fa amb materials negatius, com els que acabo de dir. I a més, no hi ha èpica ni poder ni herois… ni antiherois. Vols abordar el centre del tema, que és aquest desengany: i si hi ha desengany, vol dir que hi ha hagut engany, que t’havies cregut alguna cosa. Fer el camí de retorn és duríssim. Per això hi ha aquest malestar i trencament al país. Perquè tota l’energia que has acumulat en les manifestacions, en l’1 d’Octubre… no l’has treballada bé. El que intento és dir què he vist parlant amb la gent i què m’ha passat a mi, personalment. Després ho elaboro a través de dos personatges que puguin ser recordats.

Parlem-ne, d’ells. En Carles i la Marina. Professors d’institut veterans. Pensava en un perfil, un prototip de militant de la causa?
Són dos professors que s’han deixat la vida per l’institut i pels alumnes, que han treballat molt. Segur que els lectors els coneixen, aquests que han estat el pal de paller del centre a les verdes i les madures. Han treballat pel país –com a obrers del país– en un lloc com un centre educatiu, on hi arriba tothom. Poden tenir memòria històrica dels últims quaranta anys. Tenien voluntat de construir i es van involucrar també en el procés, perquè s’ho creien. Aquí ve el desencís i les preguntes que es fan: com algú com nosaltres, mitjanament culte, ens vam arribar a creure tant aquesta gent que liderava?

Ell, en Carles, és historiador. Pensa que les hauria d’haver vist venir…
No és que vagi a cegues, al cent per cent. Però és una mobilització pacífica, que no passa a la violència per la part independentista. I té tot el dret a involucrar-s’hi: veu que hi ha un Estat que no et deixa votar, que menysté la teva llengua i cultura, que deixa les infraestructures, que et desbanca amb un dèficit fiscal enorme… Hi ha una raó de fons que no s’oblida, i per això també volen fer una cosa diferent. Però fins i tot tenint la raó de la teva part, en Carles i la Marina es pregunten si han fet massa confiança als líders. No els han fiscalitzat prou, i ho veuen com un error seu.

Són a les portes de la jubilació, un moment de cruïlla vital. Tenen la sensació que han perdut la darrera gran causa en la qual podien participar plenament?
En buscaran d’altres, n’estic segur. Però aquesta era molt important perquè ho arrodonia tot: una vida de lluita per la cultura, per l’educació, per la gent. Una vida de proposar un món millor a les generacions que venien. I es pregunten com els miraran ells després d’aquest ridícul? Surt molt, la paraula ridícul. I vergonya, senten vergonya d’haver sortit tant al carrer i no haver aconseguit res.

Són a la vigília d’una convocatòria important, una manifestació, i per primer cop es plantegen de no anar-hi. Amb remordiments, això sí.
Van tirant pilotes fora, ajornen la decisió. Necessiten desenganxar-se del xantatge emocional. Els partits van viure en primera instància de la il·lusió, després del dolor i de la por, i ara del silenci.

En Carles recorda una conversa que va tenir amb una colla, al començament de totes les mobilitzacions. I una de les participants pregunta a la resta què estarien disposats a perdre per la independència. Tothom calla. Ens ho havíem d’haver preguntat?
La pregunta és una mica capciosa, ho reconec. En un país democràtic normal, tu no hauries de perdre res. I es va dir que aniríem de la llei a la llei. També tenia una lògica: som al segle XXI, a Europa, per favor! Feta la prèvia… tu ja saps a quin país t’estàs enfrontant. O bé alguns n’eren conscients i tot i això van tirar endavant, o bé aquí ningú sabia que Espanya exercia el poder, que per això és un Estat. Li puc dir, a més, que aquesta escena de la novel·la és real. Ben real.

“Ningú no s’atreveix a dir que es va mentir.” La mentida surt també en el títol. És un concepte molt fort: parlem de faltar a la veritat deliberadament. Ens van enredar, o els van sobrepassar els fets?
Parlo de mentida perquè em costa d’imaginar una paraula que vagi més bé a la circumstància: convocar milions de persones vingudes d’arreu, de manera reiterada, dient que faràs un referèndum i quan et toca defensar-lo dir que no, que no era un referèndum. O ho fas, o no ho fas. Però va haver-hi gent que va comprometre paraules, afirmacions: dona’m 68 diputats i faré la independència, estaré aquí 18 mesos i prou, serà un referèndum de veritat… Has apujat molt el llistó! Quan tenien un milió de persones al davant seu a la Diada, i deien que sí que faríem un referèndum, no pensaven com ho aguantarien? Per ser on som… hauríem pogut acabar abans i tindríem un país no independent però més sanejat. La gent hauria entès que algú els digués: “No en sé més, tinc l’Estat al davant i és molt perillós, per tant faig un pas al costat”. A veure qui s’hi hauria posat! Potser li haguessis donat la confiança al que sortís i fos sincer. Però no, tothom s’exaltava, s’enviaven a la paperera de la història… i resulta que hi hem acabat tots, a la paperera.

La gent va fer un dipòsit de confiança en uns líders, polítics o cívics. Però de quina altra manera es podia fer?
No havia de ser una confiança cega. Fins i tot per protegir-los a ells. Potser hauria comportat que hi hagués fusibles, gent que hauria hagut de plegar. I ara no han plegat, però ha quedat plegat el país. I reconec que no és igual ser un polític electe que promet unes coses que ser el ciutadà que li diposita la confiança… però no podem obviar la part aliquota de responsabilitats que tenim tots. Jo també, eh? No s’hi val a dir jo no.

Els dos protagonistes estan al límit de fer el clic i deixar-ho córrer. Ella, la Marina, segurament ja l’ha fet. Vostè ha passat per aquesta fase?
Jo he anat a l’hospital unes quantes vegades de les caigudes del cavall que he tingut! I tornava a pujar-hi! “Això ho veig, però no ho vull veure.” Quantes vegades no s’hi ha trobat molta gent, aquests anys? “Passaran coses”, “això sortirà”… i sempre es diferia un futur inconcret. Però arriba el dia que tu ets al camp del Barça buscant el QR del Tsunami com un tonto. Digui-m’ho a mi, que hi era! I després van desaparèixer, amb un munt de denunciats, amb detinguts i amb algun ull perdut.

A la novel·la surten ferides relacionals que ha deixat tot això. Persones que ja no és que fossin d’opinions diferents sinó independentistes tots. I s’ha obert un abisme entre ells que ni tan sols saben per què…
És així, ha passat. I només ha de mirar com estan els partits, tots barallats. I si altres no ho estan és perquè hi ha càrrecs en joc. Negar-ho seria tan nociu com els de l’altre extrem, que deien que hi havia una fractura social insalvable. No, no hi era, perquè per part de l’independentisme ningú no ha sortit a pegar l’adversari. Està en l’haver, en el balanç positiu, i de tant en tant cal recordar-ho. Però tornant a la pregunta, la política és passional, crea grups… hi ha moments que els hem viscut intensament, però forma part de la vivència quotidiana, si no seríem unes ostres!

Ha dit que havia fet el llibre recollint diversos testimonis. El llibre és expressió d’un estat d’ànim col·lectiu?
És l’expressió del que diu molta gent que no sap on és. La novel·la no permet mentir. No puc posar en boca d’un personatge “ai, quines ganes que tinc d’anar a escoltar avui en Joan Bonanit!”. Els personatges han de parlar i pensar d’una manera versemblant. I pensi que ara m’està trucant gent que llegeix la novel·la i em diu “encara t’has quedat curt!”. Però tampoc vull explicar-ho tot, només una cosa molt concreta: un estat d’ànim. Podria donar per molts llibres, és estrany que no en surtin més.

Els gestos de resistència –dels líders– haurien estat l’èpica que diu que li manca al relat?
I la gent s’hi hauria afegit. La gent que va sortir igualment sense ells. Els que van anar a l’aeroport l’octubre de 2019 preparats per passar-hi temps si feia falta. Faig una història de ficció, però que està molt arrapada a la realitat perquè crec que és el que necessita el moment. Ara no puc fer una filigrana. Per això des del principi ja dic: aquests són en Carles i la Marina, ara s’aixecaran del llit i hi tornaran quan s’acabi la novel·la.

Una mena de Zelenski, aquest líder que allà –havent-hi una guerra pel mig– diu que es queda i aguanta?
Visc a Berlín, treballo amb refugiats ucraïnesos, i ho conec bé. No vull sacrificis, però entre un Zelenski i anar-se’n tots deixant-nos sols amb el 155 i sense referents ni motius… hi ha un terme mitjà. Gent com en Carles i la Marina s’haurien agafat a un clau roent.

Els seus alumnes joves, que potser també es van entusiasmar, on aniran? A lluitar per “causes més còmodes, més difuses”, com diu al seu relat?
A causes més genèriques, compartides amb molts d’altres països: el canvi climàtic, el feminisme… Lluites que tenen tota la raó de ser, alerta! Però la de l’independentisme, qui la recollirà? I com passarem nosaltres a la història si hem estat la riota, si hem sortit a milions i torno a dir, no va baixar ni una bandera?

Ja sé que aquest llibre no és prospecció, que no és teoria política. Però què en salvarem, de la crema?
Només la part que puguem explicar. Per construir has de fer net. Si no passarà, metafòricament, com a Poltergeist, que els morts sobre els quals s’aixeca la casa no et deixaran viure en pau.

Viu a Berlín, com ha dit. La distància l’ha ajudat a escriure aquesta novel·la?
Sí, m’ha ajudat viure en un altre país, i fins i tot tenir una guerra al costat i veure gent que va marxar i que torna al seu país a defensar-lo. Porto unes setmanes aquí i ja tinc ganes de tornar-me’n a anar, si vol que li digui la veritat.