Avui tornem a la riba del Ter, a la seva part més alta dins d’Osona; Sant Quirze, al límit amb la comarca del Ripollès i just per sota de Montesquiu, que ja vam tractar en el tretzè article d’aquesta sèrie. Aquesta localitat, la més gran de la zona entre la serra de Bellmunt i el Ripollès, nasqué com a suma dels habitatges pertanyents a la parròquia de l’església de Sant Quirze. D’aquesta església, consagrada l’any 898 (d’aquest acte se’n conserva el document, on el sant està escrit en llatí, “Quirici”, pronunciat “Quiriqui”), en pren el nom el nucli de població.
El castell amb el qual comparteix determinant, situat uns quilòmetres més amunt cap a l’est, es va construir com a part de la línia de defensa dels comtats catalans davant la presència musulmana. Per tant, comparteix origen amb el castell de Centelles del qual ja vam parlar, i ha viscut una evolució semblant; guerra dels remences, conflictes amb França, i sobretot durant el segle XIX moltes escaramusses durant les guerres carlines.
Els habitants de Sant Quirze de Besora s’anomenen santquirzencs i santquirzenques, per bé que també formen part del Bisaura (que té el mateix origen que Besora, tot i que amb una evolució diferent) i, per tant, també se’ls pot anomenar bisaurencs. Aquest topònim, que acompanya un altre municipi fronterer amb Sant Quirze, el tractarem properament.
Consorci per a la Normalització Lingüística d’Osona
