Estar convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del sector, és el somni de qualsevol escriptor?
La veritat és que com a tal no hi havia pensat mai. Però sí que hi ha una curiositat pròpia i també periodística que et porta a pensar com deu ser una fira d’aquestes dimensions. Tinc amics editors que en alguna ocasió m’han parlat de com és i com funciona una fira com aquesta. Per això penso que serà interessant viure-ho de prop, sempre sent plenament conscient que és una fira mastodòntica, i que jo seré un granet de sorra a la platja més gran del món. Però molt contenta de poder ser aquest granet de sorra.
La taula rodona en què participarà, al costat de Maria Sánchez i Jesús Carrasco, tractarà el tema de la natura. No és estrany tenint en compte el pes que té en la seva obra.
Sí, té un pes important, però diria que és menys obvi. És a dir, trobo interessant que m’hagin posat amb aquests dos autors que tenen una obra en què tracten la ruralitat de manera més directa o central. En el meu cas sí que hi ha una certa ruralitat que travessa les dues novel·les que he fet, que travessa el meu llenguatge literari, crec. Per mi això vol dir, senzillament, que les històries, una determinada mirada i una determinada llengua les he heretat de les històries i de la manera d’explicar de la meva àvia Amàlia i de la meva mare. Hi ha un món que m’obre la meva àvia. Per això dic que el pes de la ruralitat en les meves obres és menys obvi perquè no és un món rural idíl·lic, de foto fixa o de teló de fons, sinó que és un lloc sacsejat, canviant, una mica desencaixat. El meu món rural és fronterer, encara que no estigui a 10.000 quilòmetres de Barcelona.
Sempre és un paisatge molt íntim i viscut.
Sí, i em fa molta gràcia que aquest paisatge tan íntim viatgi a Alemanya. Penso que és com màgic. És un paisatge que he caminat, transitat amb autobús, amb cotxes d’altri o amb tren, i per molts cantons, ja sigui quan feia les primeres sortides com a corresponsal de Montmeló a Montornès, fins a les anades a Granollers o a Barcelona, de dia o de nit. Crec que bec d’aquests paisatges. Després ha estat interessant la manera de jugar amb ells i transformar-los en literatura. En les novel·les sempre intento que sigui un lloc mític, amb referències però amb pocs noms concrets.
La seva participació a la fira no és casual, tenint en compte que acaba de sortir publicada en alemany la seva primera novel·la Joyce i les gallines. Com ha arribat aquesta traducció?
El gener del 2020 em van trucar des d’Anagrama per dir-me que hi havia una editorial alemanya interessada a traduir Joyce i les gallines. Suposo que ja tenien en ment que Espanya seria el país convidat a la fira, tot i que es va posposar per la pandèmia. Crec que té un punt singular que gairebé quatre anys després que es publiqués la novel·la cridi l’atenció d’una editorial i decideixi traduir-la. Això demostra que la curiositat funciona i que encara mou el món.
I a més, traduïda a una llengua tan potent com l’alemany.
D’entrada serveix com a targeta de presentació directa a Alemanya. En tot cas, em faria la mateixa il·lusió si es traduís a l’alemany, el grec o el suahili. Sí que és veritat que se’t desperta la curiositat per saber quin recorregut pot tenir el llibre a Alemanya, i en una fira tan immensa com la de Frankfurt. Però el fet que surti publicat ja és increïble, perquè, en general, les traduccions no són una cosa fàcil.
A més, la traductora, Kirsten Bradt, també ha traduït autors com Pla, Cabré o el seu admirat Xammar.
Sí, em fa molta gràcia i il·lusió. Ho trobo fantàstic. Xammar té un estil i un model literari de llengua que no és fàcil traduir. A més, al setembre, abans de Frankfurt, coincidiré amb la traductora en el tancament d’una trobada de traductors alemanys i catalans organitzada per l’Institut Ramon Llull. Tinc curiositat de saber què explica de Joyce i les gallines.
Aquesta traducció també ha coincidit amb la de l’última novel·la, ‘No soc aquí’, al grec. Es van obrint portes no?
Bé, una cosa pot portar a l’altra. Tampoc ho saps segur, però diem que tot ajuda, tota pedra fa paret. Tot això està bé, però tampoc és una cosa en què pensi gaire, que em tregui la son. En el fons, el fet d’anar a Frankfurt pot servir com a experiència vital. Anirem allà amb els ulls i els pàmpols ben oberts.
Potser un dels sentits de la literatura és arribar com més lluny millor?
Dintre de tot, em sento força afortunada, perquè no és habitual que una autora en català tingui les dues novel·les que ha fet fins ara traduïdes al castellà, i aquest és el meu cas, i gràcies a Anagrama. Això fa que també t’acabi entrevistant algú de Mèxic. És curiós. Tot permet un cert encavalcament de possibilitats d’arribar a més gent. T’ho agafes com que és una sort, un privilegi. Mai saps com anirà i depèn de mil factors al marge de tu i del que has escrit. Quan has acabat un llibre, el que ve després, com circula, ja no ho controles. T’has de posar al cap que fas la feina perquè el llibre surti com tu vols i tiri cap on vols, i tot el que vingui després, benvingut sigui.
Suposo que benvinguda ha estat la segona edició d’’Elles competeixen’, el seu últim llibre i primer de no-ficció. Diria que l’èxit s’emmarca en aquest boom que es viu darrerament de l’esport femení?
L’altre dia ho comentava amb algú de l’editorial. El llibre el començo quan l’Alexia Putellas encara “no existeix”. Segurament hi conflueixen moltes coses, algunes de no tan evidents com aquest boom de l’esport femení, o millor dit, del futbol femení. Segurament hi ha altres punts més soterrats que fan més efecte però que no tenen tant nom. Crec que darrere del fet que s’ompli el Camp Nou amb el Barça, amb un públic molt familiar, demostra un cert empoderament, un agafar les regnes en l’esport per part de l’afició de les dones, noies, nenes. També crec que són importants tots els corrents feministes amb els seus diferents nivells de radicalitat o consciència. I al costat d’aquests diferents nivells de consciència hi ha moltes experiències que poc o molt comencen a circular, com la d’un equip de futbol sala femení de Barcelona que reclamava un pavelló per entrenar en condicions i que al final el van aconseguir. Podem parlar de petits canvis que s’estan donant també en altres esports que no són el futbol. Sempre reitero i reivindico que la realitat de l’esport femení és bàsicament de poliesportiu. I ho diu algú a qui li encanta el futbol i el Barça. Hi ha moltes històries d’altres esports amb molt de recorregut en què picar pedra també ha acabat enderrocant murs que semblaven insalvables.
A ‘Elles competeixen’ hi ha exemples claríssims, amb històries d’esportistes totalment desconegudes i disciplines que t’acaben atrapant molt.
Sí, jo les històries me les estimo totes, però una de les meves predilectes és la de la Nicole Wiggins, portera del KH7 BM Granollers. És fantàstica. T’adones que parlant amb elles d’esport parles també de moltes altres coses, parles de com encarar la vida, de com muntar-t’ho, de com focalitzar-te en uns interessos que et poden anar millor que els altres, de com relacionar-te amb el teu cos… Hi ha un munt d’històries que sense voluntat autoajudesca, crec que són històries meravelloses i curioses, són reflexions interessants que utilitzen l’esport com a excusa. Quan jo les entrevistava em portaven a altres llocs i a mirar-me de manera diferent l’esport femení, veient que hi ha tota una realitat que passa per un costat que no surt pràcticament mai als mitjans, que no és el Barça femení, però que és divertida, curiosa, descomunal, impactant. A vegades hi ha històries i situacions dures, de patiment, i està bé que en parlin obertament sent conscients que qualsevol recorregut implica molts moments de moltes menes. El mateix passa amb l’escriptura. Al darrere d’escriure una novel·la hi ha molts dubtes, moltes confusions, molt demanar-te cap on tires… Si ens traslladem al món de l’esport, concretament de l’esport femení, hi trobes molts paral·lelismes amb el fet d’escriure en català en aquest país, és a dir, treballar en solitud sense esperar res ni un retorn especial. En el cas d’aquestes esportistes, molt abans de treure el cap en un moment donat, de destacar i de sortir en un titular en una ocasió puntual, han passat moments molt diversos i han hagut de fer moltes tries. A vegades venen de coses més menudes. I il·luminar aquestes coses menudes també em sembla molt interessant. Com a societat hem d’entendre que les coses no surten del no-res. És una cosa que s’ha covat a partir de molts esforços, molt a la menuda.
Sí, al llibre deixa ben clar aquest paral·lelisme entre el fet de ser escriptor avui a Catalunya amb la perseverança d’aquestes esportistes. És tan dur dedicar-se a escriure?
No ho dic tant per duresa, perquè no soc de queixar-me, cadascú tira per on vol. Ho deia més per la idea que escriure en català, tal com passa en altres literatures amb un mercat lector i editorial més reduït per nombre de població, no és fàcil. Saps que en general l’escriptura és una tasca solitària, fas una cosa que ningú t’ha demanat i que ningú espera. I que, a més, com que et dius Ballbona, amb dues b alta, i no ets família ni de l’advocat, ni del metge ni de l’escriptor, sinó que vens d’una família de pagès, ets conscient que no tens un cognom que et serveixi de targeta de presentació. I quan escrivia el llibre m’adonava que això també passava en l’esport femení: el fet d’imaginar-te una cosa que ningú espera, que només passa al teu cap. I això es força al·lucinant. Malgrat saber que totes les circumstàncies no són fàcils saps que aquell és el teu entestament, la teva perseverança, que l’obstinació per continuar fent literatura és allà. I malgrat que ho hagis de compaginar amb mil coses vitals que no són fàcils.
Però al final a vegades també pot arribar un premi, com l’Anagrama.
Sí, sí, ja dic jo que no em queixo. I també part de les esportistes que he entrevistat han tingut un moment d’esclat. Ho deia pensant que la major part del temps estàs ocupada amb altres coses. Suposo que si abans d’haver fet la primera novel·la m’haguessin preguntat què em semblaria si publiquessis amb Anagrama i guanyessis un premi Anagrama, hauria dit que estaven xalats i que això no em passaria mai. Vull dir amb això que realment no m’ho esperava i que tot el que ha vingut després ha estat una sorpresa. No dic això per falsa modèstia, és que és veritat.
Per tant, el 2008 quan va guanyar el Premi Amadeu Oller amb La mare que et renyava era un robot encara menys s’imaginava arribar on és ara.
No, no. El que passa és que saps el que t’interessa, el que t’agrada i el que tens ganes de fer. I potser des d’aquell llunyà 2008 fins ara t’has anat encarant vitalment cap on volies per guanyar temps per llegir i escriure. Perquè això costa, de vegades. És interessant que l’experiència vital et pugui portar a nous llocs. Quan vaig fer la primera novel·la i la vaig publicar, una de les coses que vaig pensar va ser que tots els anys fent de periodista en redaccions molt diverses, a vegades amb anys de tedi i fent feines menys agradables o interessants, m’havien ajudat a escriure aquella novel·la. Aquell camí també havia tingut sentit per acabar fent la novel·la. Ara que estem en un moment en què tot és titulitis, a mi em sembla interessant valorar com l’experiència vital et porta a nous pensaments i a fer noves coses que tampoc havies planificat.
I va arribar un moment, el 2017, en què va decidir deixar la feina a la redacció d’El Punt Avui. Va triar ser feliç enlloc de ser normal, fent referència al títol del llibre de l’escriptora Jeanette Winterson que apareix al seu últim llibre?
Sí, vaig decidir que no seria normal, ha, ha, ha! El que passa és que convertir-se en autònoma tampoc s’adiu gaire amb la felicitat. Però mira, està bé aquest títol, Per què ser feliç quan podries ser normal? A mi m’agrada per la idea que perseguir i refiar-te de la teva singularitat en un sentit ampli, aquesta idea que hi ha canvis que s’activen amb petits canvis quotidians. En aquell moment vaig veure clar que calia un canvi d’etapa, de tirar cap a altres cantons, i això no vol dir que jo visqui d’escriure ni dels meus llibres, però sí que faig feines que toquen molt més la literatura.
Com el podcast literari ‘Domini màgic’ o articles en diferents mitjans.
És com un trencaclosques, però sí, faig feines de moltes menes. Hi ha una cosa que faig, que és dinamitzar clubs de lectura, que és molt divertida. A banda de representar un contacte real amb el món lector, també fa que facis una lectura més aprofundida dels llibres.
I Elles competeixen, encara que sigui de no-ficció, sempre l’ha reivindicat com a relat literari. Com ho argumenta?
És com una ficció però basada en fets reals i servint aquesta realitat i les dades vitals de totes les entrevistades. No diré que es pot llegir com una novel·la, però sí que vaig voler fer un llibre amb la part testimonial que donen les històries de les entrevistades, sempre tractades fragmentàriament perquè no he volgut fer un recorregut enciclopèdic. He buscat les relacions possibles entre elles, que m’he inventat jo, per donar la meva mirada literària, i hi he volgut posar memòria i pensament. Aquesta part de memòria vol dir aportar la meva relació amb l’esport, que no té res d’espectacular.
Doncs fer 35 quilòmetres amb bicicleta fins a Òrrius a veure l’àvia, déu-n’hi-do.
Ja sé que no són dades èpiques, però em semblava que anava bé per alimentar aquesta idea de treure de l’experiència domèstica una experiència vital que té relació amb l’esport. I t’adones que moltes dones hem fet esport d’una manera molt domèstica, de no t’hi fixis, i sense compartir-la. La mirada pròpia anava bé per il·luminar altres espais.
I per quan la tercera novel·la?
Hi ha una tercera novel·la en camí. Ho tinc bastant clar, l’únic que em falta és temps. I tinc la impressió, però ja veurem, que amb aquesta tercera novel·la tancaré un cicle que existeix al meu cap, que va començar amb Joyce i les gallines i va continuar amb No soc aquí. Crec que en totes tres hi ha una cosa familiar, de rascar les arrels i la idea de la possibilitat d’una transformació. Aquesta idea ja hi era en les dues novel·les i ara penso que Elles competeixen també entronca amb aquesta possibilitat de transformació. Si algú fa esport perseguint fites no deixa de transformar-se un una cosa que no sabia que podia ser, tant en cos com en cap.
{{ comment.text }}