Un viatge que arrencava amb la cançó a cappella, passava per l’electrònica de synth pop elegant i la d’arrel ètnica més ballable, entrava la cançó d’autor internacional i en el pop-rock més galàctic i acabava en el rock intens i sense adjectius. Tot plegat (no necessàriament per ordre cronològic) sense moure’s d’un sol lloc, i en una tarda i nit de Tots Sants en què podia haver-hi poques coses millors per fer, a part d’una castanyada. Això va ser el Foramuralla en la seva novena edició, que divendres desplegava la seva proposta a L’Atlàntida, on es trasllada per una vegada a l’any l’esperit eclèctic i inquiet de la Jazz Cava, que en són els organitzadors.
Unes quatre-centes persones van deixar-se seduir per la proposta del Foramuralla, que arrencava a primera hora de la tarda amb el joc vocal del duet Tarta Relena, quan les seves dues integrants entraven a l’escenari del hall de L’Atlàntida des de dos llocs diferents, jugant amb un petit decalatge entre les seves veus. Una arrencada dolça seguida de la presència de Sam Berridge, que havia passat pel Foramuralla com a integrant del grup anglès Flyte –que va deixar-hi molt bon record– i que ara inicia una trajectòria en solitari, potser amb un toc més folk en acústic, i amb cançons rodones que aviat s’espera que acabin en un disc. “Era el meu primer concert en solitari, en vuit anys”, va dir en un català notablement correcte, i que està aprenent ara que viu a Barcelona.
L’escenari de públic assegut en cadires i aire tranquil deixava pas al de l’auditori Joaquim Maideu, on va transcórrer la resta del Foramuralla. La vigatana Carla era l’encarregada d’estrenar-lo, poques setmanes després d’haver presentat els temes de Kill a Feeling al Mercat de Música Viva. Qui ja l’havia escoltada, segur que hi va tornar. Qui no, es va sorprendre, com els dos espectadors que sortien dient “m’ha encantat, és molt bona!”. Efectivament, i aquí ja ho sabíem. Després d’ella entrava en escena una de les propostes que es presentaven com a caps de cartell del Foramuralla, la de la californiana Jessica Pratt. Una veu dolça amb molts matisos, al servei de les cançons del seu tercer disc, Quiet Signs, amb aires de Joni Mitchell o de Marianne Faithfull, però amb embolcall més vellutat. Composicions perfectes i execució impecable i seductora, però amb una fredor comunicativa que no va connectar amb una part del públic, al qual no va mirar gairebé ni una vegada. I com que la connexió no es va produir, una part dels assistents va optar per desconnectar a la barra. En un concert de tanta delicadesa com el de Jessica Pratt, la combinació va ser desastrosa, i en algun moment la remor de converses interferia amb les cançons fins i tot per qui era davant l’escenari. No sabem si per això o per un altre motiu, l’artista i el músic que l’acompanyava van desaparèixer amb la mateixa discreció comunicativa amb què havien arribat, quan encara no s’havien complert ni tres quarts d’hora d’actuació. Un goig sense alegria.
A Joan Miquel Oliver li tocava aixecar els ànims i a fe que ho va aconseguir. Va ser pujar a l’escenari i omplir-se la sala en el moment més intens del Foramuralla. El mallorquí va presentar el seu àlbum recent, Elektra, i va recordar els dos treballs precedents, en una formació de trio en què va destacar el treball impecable d’aquest gran bateria que és el vigatà Xarli Oliver. L’exguitarrista d’Antònia Font va situar les cançons del seu últim disc, Elektra, al principi i final del concert. Temes com Sa música, el mateix Elektra o, al colofó, Per a totes ses mamàs. Entremig, un cop d’ull a la resta de la trilogia (Marès a radial, Ecos d’ambulàncies, Flors de cactus…, dels àlbums Pegasus i Atlàntis), i una mirada enrere cap als anteriors treballs en solitari, amb temes com Final feliç, Hansel i Gretel o Surfistes en càmera lenta que tothom corejava.
La recta final de la nit s’encarava amb Egosex i el seu trance d’arrel africana, liderat per la presència del vocalista Weka (Wekaforé), un mestre de cerimònies amb aire entre tribal i futurista. Moments com els de Fever, un dels seus temes més coneguts, van tenir un plus de màgia. El final de la nit, en un contrast formidable i agradable a parts iguals, el va posar Cala Vento. El duet de Torroella de Montgrí, poc vist a Osona (com en tants altres casos, el Festus de Torelló es va avançar), tancava el Foramuralla amb una descàrrega de rock’n’roll que en alguns moments sembla literalment impossible que surti de només dos músics. Una cloenda a l’altura del festival, que encara l’any vinent pensant ja en el seu desè aniversari.
{{ comment.text }}