El violinista Joel Bardolet va tancar diumenge a l’Atlàntida la sisena temporada del cicle de Grans Concerts. Amb Marco Sciliorini al piano, van oferir un recorregut per peces de Schubert, Brahms, Shostakovich i del vigatà Miquel Oliu. El concert coincidia amb el cap de setmana en què Bardolet ha publicat el seu primer disc, Interwined Paths. En aquest treball, el violinista opta per un repertori de música contemporània amb peces originals i obres de compositors que coneix personalment.
Amb la Sala Joaquim Maideu de L’Atlàntida plena, el violinista Joel Bardolet, acompanyat al piano per Marco Scilironi, protagonitzava aquest diumenge l’última actuació del cicle de Grans Concerts de la temporada. El vigatà obria el recital amb la Sonatina per a violí i piano número 1 en Re major de Schubert i tot seguit arribava l’Inabastable perfil, del compositor de Vic Miquel Oliu i que va fer les delícies del públic. S’acabava la primera part amb la Sonata número 2 en La major de Brahms.
A Xostakóvitx hi estava dedicada la segona part, d’una dificultat extrema que -com reconeix Bardolet- fa que aquest autor no sigui ni fàcil d’escoltar ni d’interpretar. Ben diferent del repertori d’aquest diumenge, amb autors clàssics, és el que proposa el jove violinista vigatà a Interwined Paths, el seu primer disc. Acabat de publicar i editat pel segell Seed Music, Bardolet hi ofereix set peces, de les quals totes menys una pertanyen a autors nascuts en el darrer quart del segle XX.
De les set peces, n’hi ha dues que són d’estrena absoluta: L’inabastable perfil, del vigatà Miquel Oliu, que va sonar al concert d’ahir, i J2728A-Lost, d’Alessio Pianelli. Bardolet se sent estimulat en aquestes interpretacions pel joc que li donen.
Bardolet és conscient de les dificultats que tenen els compositors d’avui per fer arribar la seva música al públic. En part, perquè no troben qui la interpreti i, sobretot, qui la vulgui programar o gravar. I en part, per la resistència del mateix públic, a qui li costa deixar-se seduir per la música contemporània. Ell ho té clar: la música del moment pot anar més enllà del pop-rock i als auditoris no hi ha de sonar només música de fa dos o tres-cents anys.
{{ comment.text }}