Diu Jordi Plana (Berga, 1953) que en la seva creació li interessa “aquell fotograma que hi ha entre dues belleses”. La imatge que descartaríem de totes les que ens fessin en un retrat perquè ens sembla que no hi hem quedat prou bé. La recerca d’aquesta veritat en el retrat, el seu gènere preferit, impregna l’exposició “L’amor és pa amb formatge?”, que divendres va inaugurar al Temple Romà de Vic.
Plana ha seleccionat entre prop de dues mil imatges de la seva producció dels últims anys només 15 fotografies amb les quals construir un discurs pensat expressament per a l’espai del Temple Romà. Un discurs que, tal com ell mateix explica, “va de la bellesa a la vellesa”. Totes les imatges, menys una que és un paisatge, són retrats “de persones reals en situacions reals”, habitualment escollides en el seu mateix entorn i mai responent a les convencions. El punt de partida és un retrat masculí i un de femení en què la bellesa “fuig dels cànons i dels tòpics” però malgrat això transmet serenor i alegria. Els successius retrats insinuen a l’espectador situacions que es poden relacionar amb la violència de gènere, amb la malaltia i els seus efectes, amb el dubte sobre la identitat de gènere (aquí recorre a la ironia i es fa un autoretrat aguantant-se els pits), amb el conflicte generacional i, finalment, amb la vellesa. “Una vellesa solitària, perduda.” El lloc central de la sala l’ocupa el que es podria llegir com un tríptic: a una banda, la família convencional; a l’altra banda, un personatge que es cobreix tot ell “perquè no en vol saber res”…, i al mig, l’únic paisatge de l’exposició, amb la metàfora del pal de paller. El títol sorgeix del poeta Enric Casassas, amb la diferència que ell en fa una afirmació i Plana hi posa l’interrogant: “L’amor és pa amb formatge?”. I és que potser sí, “però de formatges n’hi ha de molts tipus”.
Jordi Plana ve de la pintura, que va combinar amb la fotografia fins que, quan havia passat la trentena, es va decantar per aquesta última “perquè “necessitava que fos més ràpida”. Va treballar en fotografia de viatges, va fer d’escenògraf i va obtenir un ampli reconeixement fins que l’any 2003 un sotrac de salut –un infart– li va fer replantejar “tot”. I es va centrar en la fotografia… fins ara. “Experimentant amb el retrat, sempre.” Actualment, amb el color poc saturat, amb la tènue llum que mostren les fotografies del Temple Romà. Aquest espai el va seduir ara fa dos anys, quan va assistir a la inauguració d’una mostra del seu amic, també berguedà, el pintor Joan Ferrer. I va demanar per exposar-hi. Potser per això, com a homenatge, la fotografia final que il·lustra la vellesa és la del mateix Joan Ferrer, que fa aproximadament un any que va morir. El cercle es tanca aquí.
{{ comment.text }}