La Farga de Bebié: la decadència d’una de les colònies tèxtils més grans del Ter

Per entrar a bona part de les zones de la Farga de Bebié cal passar un cadenat i només alguns, els pocs veïns que encara viuen a la zona de Conangle, sota l’estació i a tocar de l’església, en tenen la clau. De forma puntual, però, els dos darrers caps de setmana s’hi han deixat passar visitants. Alguns eren curiosos per la història de la que va ser una de les colònies tèxtils més grans del Ter; d’altres, persones que hi havien viscut o treballat i volien recordar vivències i llocs, ara decadents per l’abandonament del pas del temps. Tot plegat formava part d’una visita guiada que organitzaven el Parc del Castell de Montesquiu, el Museu de la Torneria i l’Associació d’Estudis Torellonencs (ADET) el dia 10 de novembre i que per l’alta demanda es va repetir el cap de setmana passat. El recorregut anava de la mà del director del museu, l’historiador Gerard Verdaguer, i Eduard Bonfill, ara veí de Montesquiu, fill i net de treballadors de la Farga de Bebié i que ell mateix n’havia estat electricista i encarregat. Bonfill, que durant anys també va viure a la colònia situada a la llera del Ter, a cavall dels termes municipals de Montesquiu i les Llosses, va guiar el recorregut pels diferents barris. Abans, però, un apunt històric de Verdaguer sobre una de les 72 colònies tèxtils de les conques del Ter i el Llobregat i un altre relacionat amb el nom de Farga, que no li dona la darrera activitat que li va donar vida els darrers anys sinó un molí i una farga propietat de la família Rocafiguera de Sora i que el 1895 va adquirir l’enginyer suís Edmond Bebié, propietari d’una fàbrica de filats de llana. Un any després començava a construir la fàbrica en aquest indret “perquè hi ha un salt d’aigua de més de 10 metres”, apuntava l’historiador. Bonfill parava davant dels pisos del que anomenaven Tibidabo, cinc blocs ara completament abandonats, com també el cinema i la fonda, amb les portes tapiades, que havien donat vida i entretingut els treballadors de la fàbrica on havien arribat a viure i/o a treballar en diferents èpoques més d’un miler de persones. L’explicació es feia pràcticament al mig de la carretera, l’antiga N-152, per la qual ara passen vehicles comptats i davant d’un cartell impecable que la propietat es cuida de mantenir, com també les banderes del pont a la zona on vivien els amos i per on entraven les visites, just al revolt més pronunciat. Era ja passat el bloc anomenat el Balcó del Ter, un edifici més modern que es va reconstruir després dels efectes de l’aiguat de 1940 i on a la planta baixa per la banda del riu hi havia les botigues, ja que era com un poble i hi havia de tot, apuntaven Bonfill i Verdaguer. Els qui hi vivien “no els feia falta sortir” perquè hi podien trobar forn, perruqueria, barberia, queviures, una carnisseria, lleteria o merceries, a banda d’oficines bancàries on es podia comprar amb una moneda pròpia. Tot plegat a tocar de la “casa cuna”, un dels serveis privilegiats que tenien molt poques colònies tèxtils, recordava Bonfill i també alguns visitants que n’havien estat alumnes. Passat el revolt, encara a l’N-152, s’aturaven davant d’un dels salts d’aigua que feien moure les turbines de la fàbrica i que des de fa uns anys els propietaris –la família Rovira– només exploten com a minicentral hidroelèctrica, i a prop de la qual Bonfill recordava que de nen s’hi banyava i fins i tot hi havien trobat algun projectil de la Guerra Civil. El salt d’aigua quedava a mig camí dels Sunyers, un altre dels nuclis amb desenes de pisos ara inhabitats i plens de mates al voltant que en dificulten l’accés, un edifici visible, per la banda del darrere pel carri de baixada des de Ripoll de l’actual C-17. En aquest edifici s’hi agrupaven, apuntava Bonfill, “gent que venia del sud” a treballar a la fàbrica. Més tard es desfeia el camí per tornar a travessar de nou el pont i anar cap a la zona on hi havia l’anomenada fàbrica nova, presidida per la creu suïssa. En la darrera etapa feia més de magatzem i pel costat hi entraven els treballadors. I just sobre una porta petita encara s’hi ressegueix la marca on hi havia hagut el cartell de la caserna de la Guàrdia Civil, just al costat d’una esplanada on es feien unes festes majors, per la Mare de Déu del Carme, el 16 de juliol, que recordaven molts dels assistents i en què hi tocaven les millors orquestres del país. Després enfilaven fins al Solell, on hi havia hagut més habitatges i la residència de noies tancada des dels anys 80. Des de fa uns mesos, però, allà hi ha tornat l’activitat amb l’ocupació d’alguns edificis on s’hi vol arrelar un centre social comunitari autogestionat. Baixant, els visitants s’aturaven a l’estació de tren, completament abandonada, i després ho feien de nou a l’església consagrada el 1958, sota de la qual hi havia les escoles de nens i de nenes. I més enllà, els pisos de Conangle, on vivien majoritàriament persones que treballaven a les oficines, uns habitatges que havien tingut els seus propis horts i que són els únics que encara ara continuen habitats per una dotzena de persones. Són els únics en què s’hi van poder quedar algunes de les persones que hi havien viscut després que tanqués la fàbrica el 2008. Els altres barris van quedar deshabitats i algunes persones es van traslladar a Montesquiu o Ripoll. Les màquines es van aturar com ho va fer la vitalitat del que s’havia teixit en un poble, ara fantasma, esfilagarsat com un tros de tela vella. Les noies de la residència Clarisa Chamorro, Manoli Nuño i Pilar Márquez, a la Farga Clarisa Chamorro, originària de Lleó; Manoli Nuño, procedent de Sòria, i Pilar Márquez, d’Orense, ara veïnes de Montesquiu, recordaven durant la visita guiada amb nostàlgia els anys que van viure a la Farga. Amb 14 anys van arribar al nucli del Solei on hi havia l’antiga Residencia de Jovenes Obreras de la Farga, amb capacitat per a 65 noies. La fàbrica buscava dones arreu de l’Estat i els van anar a picar la porta a través de diversos enllaços, en algun cas el capellà del poble que ho va dir a la missa o a través de coneguts. Els oferien anar-hi a treballar almenys quatre anys i compaginar-ho amb els estudis, una particularitat que tenien poques colònies tèxtils. A la residència hi feien les classes amb dues monges després o abans de treballar les vuit hores, i també es repartien les tasques de neteja o cuina. Estudiaven comerç, taquigrafia i mecanografia. Chamorro detallava que d’entrada es van interessar per la seva germana més gran, de 16 anys, però “consideraven que a partir dels 16 anys eren més difícils de controlar” i preferien que hi anessin amb 14. Recordaven que la primera setmana van cobrar 500 pessetes i que el 45% l’havien d’ingressar al banc, que era el tracte que havien fet amb els pares. També explicaven que si en alguna ocasió se saltaven alguna norma els feien pagar multes de 25 pessetes i que llavors amb aquests diners feien alguna excursió. Totes tres afirmaven que l’arribada, l’adaptació i l’aprenentatge del català va ser fàcil. El record és “agradable” i també de la majoria de dones que treballaven a la fàbrica, que “podien ser les nostres mares”. Amb els anys es van acabar casant amb homes de la Farga o de la zona i han acabat fent arrels a Montesquiu. Chamorro va plegar abans, però Nuño i Márquez van treballar a la fàbrica fins a l’última etapa el 2005 i el 2008. La Guàrdia Civil i els GRAPO Un tret característic de la Farga de Bebié que poques colònies tenien era una caserna de la Guàrdia Civil. Just davant d’aquest punt a la visita es recordava un succés que va ocupar portades de molts diaris d’arreu de l’Estat, també la d’EL 9 NOU del 19 de juny de 1981. Els fets van tenir lloc el 17 de juny quan la Guàrdia Civil havia fet un gran desplegament entre Osona i el Ripollès per capturar Francisco Roberto Liñeira, membre dels GRAPO (Grups Revolucionaris Antifeixistes Primer d’Octubre), que havia fugit de Barcelona després d’un tiroteig amb la policia. Va anar fins a Vic amb taxi, el taxista el va delatar i va començar la recerca. Es va trobar amb tres persones més i presumptament s’haurien parat a la Farga per trucar. En la visita detallaven que haurien anat a la Fonda i que els agents van veure persones sospitoses, un home i una dona, que no eren de la colònia i els van detenir. Aquests dos col·laboradors dels GRAPO van ser abatuts pels agents quan suposadament els haurien intentat disparar a la mateixa caserna de la Farga. A Liñeira i a un altre company els van acabar localitzant al bosc, prop de la riera de Fogonella, on també els van abatre. Bonfill tenia la imatge present, deia, ja que li van fer anar a buscar les serradures per eixugar la sang del terra de la caserna. Uns fets que van marcar i que van alterar la tranquil·litat de la colònia.

La Farga de Bebié: la decadència d’una de les colònies tèxtils més grans del Ter

On és Cal Requinquillo?

“Publicacions com la nostra les fa funcionar el compromís de la gent”

Un mestre del Rubik

Montesquiu ‘recupera’ 12 pisos del centre per a lloguer social

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Deu detinguts en un operatiu antidroga a la carretera de la Guixa a Vic

20 anys de la grossa a Vic: “Ens va canviar la vida”

Compren el Vigatà i les Galeries Montseny, on faran una vintena de pisos

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Els germans Pujol de la Granja Armengol, els nous 'influencers' de la vida a pagès

Condemnen a més de 21 anys de presó Dani Montes per matar d’un tret un menor a Sant Hipòlit

Neix l'Ateneu Popular de Vic com a punt de trobada per al moviment popular i independentista

Mor Joan Capdevila, corresponsal històric d'EL 9 NOU al Moianès

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic