“La Mallorca del segle XVII té una gran potència narrativa, i explica molt sobre el punt on som ara”

No és la primera vegada que Francesc Ribera, en ‘Titot’ (Berga, 1967) fa una incursió en la novel·la. Va debutar l’any 2015 amb ‘L’assassinat de Guillem de Berguedà’ i ara hi ha tornat amb ‘El silenci que heu de témer’ (Ed. Serraclara). El cantant i escriptor –també regidor de la CUP a Berga durant dos mandats– ens porta cap a la Mallorca del segle XVII. Un món d’enfrontaments entre famílies i ressons d’altres conflictes. Quin títol! El silenci és més perillós que el soroll, li hem de tenir més por?Sí, perquè el soroll el que fa és advertir. Quan érem petits, la meva àvia deia “quan no us sento, ja tremolo”. És a dir, que mentre la quitxalla feia remor no passava res, però quan no ens sentia era mal senyal. El soroll serveix per veure –nosaltres– que som molts, per adonar-nos del poder que tenim en les mobilitzacions per exemple. Però no té utilitat per combatre i vèncer... perquè també ho veu l’altre. I l’últim que es pot fer és avisar l’enemic del que estàs fent, de la força que tens o per on tens pensat atacar-lo. La victòria ve del silenci, d’allò que es prepara en secret, i que el derrotat només sabrà quan ja no té temps de reacció. Tot això, els lectors ho podran interpretar també en clau de present...Ah, que no parlàvem del present? [riu] En el seu relat ens traslladem a la Mallorca del segle XVII. Amb una mica de sort, podem saber que al Principat va ser el segle de la Guerra dels Segadors, però a les Balears, què hi passava i què el porta a ambientar-hi la novel·la?Quan he escrit aquesta novel·la –i quan vaig fer l’altra, o amb els centenars de cançons que he escrit– no ha estat el resultat de posar-me davant del full en blanc. Al posar-me a escriure, ja sé de què ho faré, i en aquest cas feia temps que ho duia al pap. El segle XVII de Mallorca és un moment que fa anys que he anat estudiant i m’he adonat de la potència que té. I fins a quin punt explica on som ara! Al segle anterior, havien viscut un moviment amb fort component social, com el de les Germanies. I el tenien present...Una revolta en sintonia amb moltes que es produïen a Europa –la Germania de València també, els Comuneros de Castella i d’altres– que van ser absolutament reprimides. Van prohibir fins i tot de parlar-ne o escriure’n, a Mallorca. El poder monàrquic va crear una cuirassa que, per altra part, li va impedir de saber quina força té el seu record ocult. És evident que va circulant pel subsol de les consciències, i que a l’hivern quan es fa fosc s’explica al voltant del foc. I es manté la memòria per generacions. Hi havia una petita noblesa, l’ambient en què se situa l’acció, enfrontada en bàndols irreconciliables. D’on venia, aquest odi profund entre els Canamunt i els Canavall?Dos bàndols encapçalats per famílies nobles. Mallorca era una illa, la noblesa no s’airejava gaire i acabaven casant-se amb les famílies del mateix bàndol. A cada un es reproduïen els mateixos cognoms. Actuaven gairebé com a grups mafiosos i tenien exèrcits privats, mentre la Corona espanyola no hi va tenir el seu, i Mallorca s’havia d’espavilar si hi havia algun atac de turcs o berbers. Les intrigues entre els bàndols van provocar centenars de morts, al segle XVII. Veiem que tenien sicaris, que s’infiltraven al poder...Entre els jutges... ja veu que això no és cosa d’ara! La protagonista , la Joana, viu en aquest ambient. Una família dels de Canamunt. De petita ja fa el que farà de gran: observar, callar... i pensar pel seu compte.Ha de callar, perquè és una dona. Però s’adona que té la capacitat de generar idees a partir d’allò que llegeix i escolta. Sense parlar-ne, perquè si ho fa sap que li tallaran les ales. I paradoxalment, decideix fer-se monja de clausura per alliberar-se, perquè sap que amb la disciplina familiar serà pitjor. Ve d’una família aristocràtica, i entra al convent amb dot, com si fos un matrimoni però pagant-la a l’orde religiós. Aquestes monges es pot dir que hi tenien una clausura més relaxada. Pensi que la història ens dona molts exemples de dones que, si no hagués estat pel seu pas a l’Església, no en coneixeríem l’obra. Una obra que molt sovint no té a veure estrictament amb la religió. A casa ja vivia com en una clausura. Tant quan és a ciutat com quan se’n va a la finca que tenen al camp. No en pot sortir, si no és d’amagat.Hi estava havent assassinats. Ells eren d’una de les famílies més implicades. Quan maten el seu germà i cap dels Canamunt, Arnau de Santacília, es diu que en Pere, l’altre germà, fa matar 250 persones de l’altre bàndol per venjar-se. Són coses que no estan documentades, però que apareixen en diverses cròniques. La Joana de la novel·la utilitza com a arma la intel·ligència?Sap dominar els seus instints més humans. I els utilitzarà per posar-los al servei de la seva estratègia, que és poder participar en secret en el que passa a Mallorca. No només llegir, sinó acabar parant l’orella i saben qui és qui a Mallorca: qui mana i creu, qui paga i qui cobra, qui traeix i qui és fidel. Els Santacília van existir. La Joana, també?Tothom de la novel·la existeix. I el que imagino que fan no traeix la història. Per a mi era molt important no desmentir els fets. Que un historiador especialitzat en el segle XVII a Menorca llegeixi la novel·la –com he demanat que fessin– i em digui que tot seria versemblant. Tot el que he novel·lat forma part de la vida interior dels personatges: de les seves reflexions, contradiccions, anhels o conxorxes. Una de les coses que van passar és el dilema d’aquesta noblesa mallorquina: fins on volem acostar-nos a la monarquia hispànica? I es posen del tot al seu costat.Els aristòcrates de la Mallorca del segle XVII que s’estan matant entre ells participen –de bracet– contra els catalans i a favor de la monarquia hispànica en la Guerra dels Segadors. A diferència de la població, que simpatitza més amb els catalans perquè se’n saben descendents, de no fa tantes generacions, ells no es plantegen si són catalans o mallorquins. Però els aristòcrates aixequen lleves per anar a combatre contra els catalans... igual que els valencians o els mateixos catalans. Els aristòcrates sempre han anat contra el poble. “Ens calen dues coses: armes i idees. Les armes són per vèncer i les idees són per conservar la victòria. La ràbia no és un bon acompanyant de les armes, són molt més bons acompanyants les idees.” Talment com si parlés de l’avui...Segurament, si no hagués estat per projectar-la a l’actualitat, no l’hauria escrita. Quan em decideixo a fer-ho no és només per explicar un conte. És perquè el lector se situï dins del segle XVII, l’entengui des de dins i pugui fer la reflexió. De com hi ha coses que circulen des de llavors fins a l’actualitat. I donar pistes de possibles respostes. Situar-la a Mallorca, és una declaració de principis que no ens estranya venint de vostè. És dir que aquesta història és la nostra?Per a mi, fer-ho a Mallorca és com fer-ho a les terres de l’Ebre o a Lleida. És el meu país, part del meu país. Ho situo a Mallorca perquè la situació del moment em dona possibilitats d’explicar tot el que vull dir. Com domina tan bé el català de Mallorca?Com que és una novel·la relatada en primera persona per Joana de Santacília, del principi al final, l’havia de fer parlar en mallorquí. El meu coneixement ve donat perquè hi he anat molts anys, perquè hi tinc molts amics, i perquè quan ho estava escrivint ho feia passar com si m’ho dictessin veus conegudes. I finalment, he treballat amb serveis lingüístics d’allà. Polifacètic com sempre, la promoció de la novel·la ha coincidit amb la tornada d’un dels seus projectes musicals, Mesclat. Què estan fent?Amb Mesclat hem fet concerts sempre que hem pogut. Ara podem, i vàrem participar al Tradicionàrius, i en tenim més. És clar que el grup va lligat a sis o set projectes individuals dels que en formem part. Teníem ganes de tornar, feia temps que no havíem fet res. La seva novel·la anterior parlava d’un personatge que s’estima especialment, el trobador Guillem de Berguedà, del qual ara també en fan un nou espectacle.En el seu moment, quan vaig traduir-ne tota l’obra del provençal antic al català, ara fa 20 anys, vam musicar-lo amb en Marcel Casellas. Anàvem amb una orquestra de 16 músics, i vam fer-ne algunes representacions. Però era un espectacle força difícil de moure, havíem d’anar gairebé amb un autobús. Teníem altra feina i vam pensar que si Guillem de Berguedà portava vuit-cents anys esperant, no venia d’uns quants més. I ara hem buscat un format més versàtil, que permeti anar a més llocs. Hem fet un espectacle on la gent no només sent cantar, sinó que li contextualitzem les cançons. I s’entengui per què Guillem de Berguedà, al segle XII, diu determinades coses a una persona i no a una altra, què ha passat i què el motiva. Com a militant històric de l’independentisme, som a punt d’unes eleccions a les quals el moviment no hi arriba en el seu moment més àlgid. Fa temps que no se’l sent parlar gaire, però com veu la situació?Ara venen aquestes eleccions que, passi el que passi, no comportaran que siguem independents a curt termini. En tot cas, pot ser important que l’independentisme no perdi les institucions com la Generalitat o el Parlament. Tenint present que no deixen de ser institucions espanyoles, són òrgans de l’entramat juridicoadministratiu de l’Estat i, per tant, no són eines per fer la independència sinó per evitar que es faci. Però sí que és veritat que sempre és millor que estiguin en mans independentistes que unionistes, perquè nacionalment retrocedim menys... o més a poc a poc. Aquí hi ha dos elements, el país i el procés d’independència, i hem de mantenir el país, perquè si perdem el país no ens queda res per alliberar. És veritat que quan no hi havia el procés, fa 15 anys, era més fàcil conservar el país, la llengua... perquè no representaven un risc. Ara sí que el representen, i l’Estat ho sap. D’aquí l’esforç que fa per carregar-s’ho tot, des de la llengua als mitjans de comunicació. L’estratègia seria, doncs, tornar a la mobilització de base, al marge del que passi a les institucions?L’alliberament nacional no vindrà de les institucions: l’avenç cap a la independència s’ha de fer des de la societat civil, com es va fer abans de 2017 amb les consultes, amb les entitats, amb ofensives a tot arreu... Els partits i les institucions hi són per culminar-lo. Si no estem en aquest moment, hem de tornar a avançar com a societat civil. Deixem de pensar que si guanyen uns o altres aixecarem la DUI com qui aixeca un sac de pinso. No és tan fàcil. Carreguem altre cop la motxilla d’esperances, anem a convèncer gent, i això es fa des de la base.

“La Mallorca del segle XVII té una gran potència narrativa, i explica molt sobre el punt on som ara”

Gentilicis d’Osona – Sant Sadurní d’Osormort

La Finestra interior | Lev Tolstoi, l’ànima de Rússia

El mirall del joc del calamar, però a la japonesa i amb jocs més psicològics

És la vida una aventura ascendent o un declivi tràgic?

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

Osona Ripolles

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

S’encén un cotxe a l’Eix Transversal, a Muntanyola

Osona es coordinarà per abordar de manera conjunta el problema del sensellarisme