La paraula i la poesia, la paraula i l’home, la paraula i el món. Amb una sòlida obra literària que l’avala com un dels grans poetes contemporanis de la literatura catalana, Lluís Solà i Sala (Vic, 1940) deixa clars els fonaments teòrics sobre els quals l’ha construïda. Ho fa a ‘La paraula i el món’ (Ed. L’Avenç), un llibre construït a partir de les seves reflexions sobre 10 autors clau de la literatura catalana moderna i contemporània, des de Jacint Verdaguer fins a Màrius Sampere.
Aquests 10 autors “no són els únics, ni tan sols els preferits”, diu Lluís Solà. Són els que li interessen perquè entre ells hi ha una unitat “de fons”, la seva relació personal –i per extensió, la col·lectiva– amb la paraula: entre Verdaguer i Sampere (l’únic autor viu entre els ressenyats), hi ha textos sobre Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Vinyoli i Miquel Bauçà. En alguns casos, amb voluntat de reivindicar-los, com Agustí Bartra, “durant molt de temps un autor oblidat”. Lluís Solà no amaga que una de les intencions del seu llibre ha estat, precisament, la de fer un homenatge a la poesia catalana, que considera com “d’una qualitat humana notòria”. A més, creu que no hi ha hagut fins ara gaire reflexió teòrica sobre la pròpia poesia en contrast amb el treball filològic, que sí ha existit en abundància.
La paraula és central perquè “és l’element que defineix la condició humana”. La paraula és pensament, memòria, futur “i també país”. Lluís Solà no considera accidental que la capacitat humana de parlar es concreti en llengües diferents: la torre de Babel no és una maledicció bíblica, sinó una condició intrínsecament humana que no ens fa més pobres sinó més rics: “Cada home és diferent dels altres, amb les llengües passa el mateix”, afirma.
Lluís Solà emmarca els 10 estudis amb dues reflexions més generals: El món i la paraula com a introducció, i De l’oralitat a l’oralitat com a conclusió. En aquesta última alerta sobre els riscos d’una cultura que es fonamenta sobretot en la imatge: les noves tècniques poden servir per acostar-se a l’essència de la paraula “però també ens en poden allunyar més” i convertir el llenguatge “en una falsificació contínua, un instrument i no pas una ànima”. El poeta és, en aquest context, el primer que percep la tensió perquè més que utilitzar-la, escolta la paraula. “Hi estem atents, com si fos un mirall on ens interpretem”.
