Què hi feia, a finals del segle XII, una princesa d’origen grec al castell de Mataplana? Com havia anat a parar a Gombrèn una noble de tan lluny? El metge Eudald Maideu, propietari i restaurador del castell de Mataplana, i l’estudiós ripollès Antoni Llagostera ho expliquen en un petit llibre que dissabte es presentava a la Biblioteca Lambert Mata.
El nom de la princesa era Lucrècia Làscaris i, segons Llagostera, “és un personatge de novel·la, tant que fins i tot es deia que no havia existit”. Però va ser ben real. Era filla d’Eudòxia Làscaris, una noble bizantina que es va casar amb el comte genovès Gugliemo Pietro di Ventimiglia, que havia participat en la batalla per a la recuperació de Constantinoble per als bizantins. En un moment de molta presència catalana a la Mediterrània, Lucrècia es va casar amb el comte Arnau Roger I de Pallars.
Una de les seves filles es va casar amb Hug VII de Mataplana, i així els nobles pallaresos van esdevenir també senyors de la baronia. Sembla ser que amb la filla casada i el matrimoni consolidat, Lucrècia va deixar el Pallars i es va establir a la baronia de Mataplana. “No se sap si s’hi retira o la retiren a la baronia de Mataplana”, diu Llagostera. En aquell moment, la baronia estenia el seu domini des del castell de Gombrèn fins a una part de l’actual Berguedà, i ella consta l’any 1297 en documents instal·lada a Berga. No hi va estar gaire temps. L’any 1304, Lucrècia Làscaris consta que vivia a Barcelona, on va viure una intensa història d’amor amb l’almirall Bernat de Sarrià, que va causar gran escàndol a la cort reial, en aquell moment. Però aquesta seria ja una altra història. Mai no va tornar a Mataplana.
