“L’antiga Roma ens interessa per saber d’on venim i comprendre’ns”

– L’han convidat a Osona des d’un jaciment arqueològic. La feina dels arqueòlegs és una font de coneixement per a les seves novel·les?
Sens dubte, m’ajuda molt per anar construint la base documental sobre la qual edifico el relat. Tenim fons primàries, textuals. Però també hi ha les fonts experimentals: museus, jaciments… i veure aquests llocs. Per exemple, per preparar els llibres sobre l’emperador Trajà, veure els llocs on van tenir batalles al nord del Danubi, l’indret on va morir a Turquia… Acabes visitant jaciments arqueològics, o museus de les troballes que s’hi han fet.
– Sap que té molts lectors pendents de l’última entrega de la trilogia sobre Trajà? Quan sortirà?
– L’endemà d’entregar una novel·la començo a treballar en la següent. Necessito dos anys i mig per a cada un d’aquests llibres. Hi treballo intensament i espero que l’any que ve per aquestes dates la tinguem.
– Haurà tancat una trilogia sobre Escipió i una sobre Trajà. Dels moments més baixos als més gloriosos de Roma. Continuarà escrivint sobre aquesta època?
– Una opció és aquesta, i estendre’m cap a la continuació del món romà, que és Bizanci. O valorar altres opcions, novel·les que tinguin a veure amb la relació d’Espanya i Amèrica Llatina. Tinc idees per a moltes coses, però hauré de dilucidar si faig una altra trilogia o una novel·la sola. I pot ser que faci algun altre llibre sobre la rebotiga de la literatura, com “La sangre de los libros”.
– Que l’atreu tant del món romà?
– Les nostres llengües deriven d’aquí. El dret, els costums, moltes de les nostres virtuts i defectes… sap que també hi havia moltes xarxes clientelars, a Roma? És un món del que interessa saber, per veure d’on venim i comprendre’ns millor a nosaltres mateixos. Però a més, el món romà et proporciona una escenografia difícilment superable per cap altra època: lluites de gladiadors, legions, carreres de quàdrigues, emperadors, batalles navals, intrigues de palau, debats al Senat… i excessos sexuals, si vols. Ho tens tot: interès intel·lectual i escenografia.
– Com evita que la seva mirada sobre el passat sigui contemporània? És a dir, que tinguem la sensació que els seus personatges realment viuen fa dos mil anys?
– Ben plantejat! En novel·la històrica s’ha d’evitar el presentisme. Jo puc posar en una novel·la un personatge femení amb molt de caràcter, perquè penso que ha d’haver-hi personatges femenins importants, i que això és just amb la història. I també per buscar un equilibri amb els homes, perquè si et deixes portar per les fonts, les dones quasi no apareixen. Però el que no puc fer és posar un personatge feminista, un concepte que no existia a l’època. A Nadine Gordiner li preguntaven com podia ser que, essent blanca, escrivís sobre els negres de Sud-àfrica, i ella deia que tot escriptor ha de tenir la capacitat de posar-se en el lloc d’un altre. És una cosa que ha de fer molt bé, un escriptor, perquè així pot explicar la història des de perspectives diferents però que sempre resultin versemblants.
– Hi ha novel·les històriques en què tenim la impressió que l’autor ens abassega amb els seus coneixements. Com ho evita?
– Evidentment. Has de trobar el punt mitjà entre no tenir base documental (i, per tant, arriscar-te a dir barbaritats) i la sobredocumentació. No passa res si et sobra material de la fase documental, però no ho pots traslladar tot a la novel·la. A vegades un llibre que hauràs llegit servirà només per fer un paràgraf. Quina és la meva vara de mesurar? El ritme. Si introduir dades em frena el ritme de la narració és que han d’anar fora o he de trobar una altra manera d’explicar-les, com un diàleg entre personatges.
– I això té a veure amb el fet que les novel·les siguin extenses? Déu n’hi do, les seves!
– Les meves novel·les són extenses perquè hi passen moltes coses, hi ha molta acció. No només hi ha una trama fonamental, sinó quatre o cinc trames que es van entrellaçant, cada una amb els seus personatges. Necessites explicar moltes coses que els passen a molts personatges. Per això són llargues.
– Doncs el seu èxit desmenteix que la gent no tingui ganes de llegir, que busqui llibres curtets i fàcils…
– És cert que hi ha lectors que potser s’espanten… però miri, aquí té a Ken Follett. Fa anys que escriu novel·les llargues i li va de meravella. No hi ha novel·les curtes o llargues…
– Només hi ha les bones i les dolentes!
– O les entretingudes i les avorrides. No és que jo vulgui comparar-me, però “La metamorfosi” de Kafka és una novel·la meravellosa en la seva justa extensió, breu i intensa. Per explicar el que volia, amb aquelles pàgines en tenia prou. Però, com podia explicar Tolstoi “Guerra i pau” en 60 pàgines? Ell és qui inventa aquest recurs d’entrellaçar històries, que després molts hem utilitzat.
– La novel·la històrica s’ha convertit en un gènere, o subgènere. Hauríem de treure l’adjectiu i dir-ne senzillament novel·la?
– La novel·la històrica és novel·la. Els adjectius i categories són útils per organitzar el nostre món. Per trobar els llibres a la llibreria. El que és perniciós és pensar que les novel·les emmarcades en certes categories no són bones, ja d’entrada. És cert que des del seu naixement al segle XIX amb Sir Walter Scott va arrossegar l’estigma de no ser novel·la de qualitat. I això és extensiu a la novel·la negra… imagini’s si Dashiel Hammet o Raymon Chandler no són de qualitat. I Nostra Senyora de París de Victor Hugo també és novel·la històrica. Jo estic orgullós de dir que en faig, de novel·la històrica, però que primer de tot és novel·la. I són productes literaris que tenen la màxima qualitat de la que jo sigui capaç. Busco, per damunt de tot, fer novel·la d’entreteniment. Només el temps decideix quines coses que han tingut molta popularitat valen realment la pena.