Joan Orriols escriu, escriu de manera gairebé compulsiva, per una necessitat interior, un desig quasi impossible de “capturar el moment” en un tros de paper. Amb els anys, aquests fragments esparsos s’han anat ajuntant i han donat forma a llibres. El primer, les poesies de ‘Certeses i somnis’ (Viena Edicions, 2011). I ara, les proses d’’Ànimes’, que veuen la llum en la mateixa editorial.
‘Ànimes’ és un conjunt de 85 petits capítols, precedits per un pròleg de l’escriptor Ramon Cotrina, amic de l’autor, i culminats amb un epíleg de collita pròpia. Però el llibre és més que això: Ànimes acaba dibuixant un retrat de la personalitat del seu autor i de la seva visió del món. Joan Orriols ha barrejat notes recents amb altres que poden haver estat escrites fa 20 anys o més, i entremig hi ha escampat alguns dibuixos. S’hi barregen geografies llunyanes –fa anys que se sent fascinat pel desert– amb les més properes a Vilanova de Sau, on viu. S’hi troben retrats de personatges d’aquest entorn rural osonenc, impressions sobre els més diversos aspectes de la vida i de la societat, reflexions íntimes o apunts costumistes. “En el fons, penso que hi ha les ànimes del món sencer”. Però en tot això hi ha un fil conductor. D’una part, la intenció de l’autor d’estimular en el lector una reacció: “És una provocació… honrada”. Però sobretot hi ha un tema sempre present, que és la natura, simbolitzada en els paisatges, animals i homes de la seva terra: “Tot el que pugui passar al món, ho veig a les Guilleries”. I la natura és la nostra essència, allò que ens explica: “Som naturalesa, som contradictoris”.
Joan Orriols fa de la contemplació i la convivència amb aquesta natura una filosofia de vida: “Què és més important, tenir crancs a la riera Major o un telèfon mòbil?”, es pregunta. La fragilitat de l’equilibri (“el dia que es trenqui del tot, l’home s’acabarà”) és un dels motius que el porta a la desesperança. I n’hi ha més: en especial, la hipocresia, els fanatismes, els dogmes, els convencionalismes, la ineficàcia… La política és una de les víctimes de les seves crítiques. Ànimes s’acaba, però, amb un to d’esperança: l’epíleg està escrit després de la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona. “Perquè totes les generacions tenen dret a l’esperança”, afirma. Sense aquests ciutadans “cridats solament pels sentiments”, Ànimes hauria acabat d’una altra manera.
