“Les cançons d’aquest disc són de les que no podries fer amb 25 anys”

Després de Quina nit, quina lluna (2020), Sau30 torna amb Filigranes en estèreo. Liderats per Pep Sala, van presentar el disc a Vic, a L’Era del Sot. Sau30 va sorgir per l’aniversari del grup. Era l’any 2018 i en deien La banda sense futur. Però aviat hauran passat set anys i ja van pel segon disc. Ha anat més enllà del que pensaven?Absolutament. El febrer de l’any passat va fer 25 anys de la mort d’en Carles i vaig fer una cançó, Nous poemes i velles promeses. Una vegada ens posem en mode de gravar tot comença. Jo vaig fent cançons habitualment i en un moment donat les vaig ensenyar al grup i va sortir el disc. En cap moment va ser una idea preconcebuda, i tampoc tenim gaire temps per presentar-lo molt, fem només quatre o cinc concerts. Des d’aquella cançó que engega el procés, hi han estat treballant força?Sobre la marxa. Abans agafaves un estudi i tenies dues setmanes o com a molt un mes per fer el disc i l’havies d’acabar. Ara no, l’hem pogut fer al ritme de cadascú. Amb Jonathan Argüelles van trobar una veu molt Sau. Van fent cada vegada més coses junts.En aquest disc es nota molt. Només hi ha dues cançons que no fem junts, la de Nous poemes... que la canto jo perquè també penso que em tocava, i A mi no em cal, que vaig pensar que anava molt bé per a la del Jonathan. La resta són de tots dos, jugant amb unisò, a dues veus, combinant-les un tros cada un... totes les variants. Els referents són grups dels 60 com Everly Brothers o Simon & Garfun-kel, que m’agrada com treballaven això. Filigranes en estèreo, la que dona nom al disc, juga amb dues veus tota la cançó i a l’estèreo s’hi afegeix Ramon Altimir. De fet, són filigranes. Va venir d’això el títol?Sí, sí. És una feina d’orfebre, has d’anar gairebé nota a nota. No pots refiar-te dels autotunes, que se’t veuria el llautó. La lletra de la cançó parla d’una persona que ha marxat i el que queda, que la troba a faltar, recorda que escoltaven música junts. Comença amb una cançó, A mi no em cal. És com una crítica al postureig, a la cultura de les aparences.A mi m’agrada molt la gastronomia, i un llibre de referència és El que hem menjat de Josep Pla. Parlant de Nadal, precisament, diu que li agrada anar a Figueres, mirar els aparadors i veure aquell pilot de coses que no necessita. Això em va inspirar, i hi parlo d’allò que ens hipnotitza per internet. La majoria, de vegades, coses que ens volen fer comprar i no necessitem. Lliga amb Mai no en tindràs prou, que parla de l’acumulació i la cobdícia.La frase d’aquesta cançó, que està amagada, diu “el temps és la moneda”. És el que té valor. Pots tenir tots els calés del món, pots ser famós o poderós, però al final t’adones que el més important és tenir temps, perquè és tan limitat. “Pots comprar el rellotge però el pas del temps no hi va inclòs.” És una d’aquelles frases que la trobo molt marca de la casa. Com De mi mateix. Una cançó molt personal, on parla també de ferides.La que m’agrada més del disc. I té una anècdota. Em vaig comprar un micro nou i el vaig provar aquí a l’estudi, sol. Vaig posar-me a cantar improvisant, però em va agradar. La cançó és així, gairebé tal qual. A vegades, les cançons sembla que hi hagi algú que te les dicti. Parla que la vida et dona de tot, i al final el que busques de les relacions són unes coses i amb l’edat altres de diferents. “Ja no vull castells de focs que esclaten i queden en no res.” Són cançons que no pots fer amb 25 anys. És un disc tranquil. Hi ha moments que el disc sona country, soul, blues…Des de sempre ho he fet, ja amb Sau. No ens volíem tancar en un estil determinat. Està obert a molts timbres i instruments. Potser la més canyera és Mai no en tindràs prou. Serà una gira curta, deia abans.Sí, parem la màquina. En faltarà un a Mataró i un altre a Premià de Dalt. Hem de fer el trasllat de l’estudi i preparar una altra gira. Que va lligada a un altre projecte important sobre Sau. En què consistirà?Una pel·lícula sobre Sau, un biopic centrat en la nostra història, sobretot els primers anys que són els més divertits. Es presenta a la primavera i en cinemes, a la tardor, i la dirigeix Elisabet Terri, amb una productora que va participar al projecte de 42 segundos. Farem una gira coincidint amb això, sobretot per teatres, uns concerts que no tindran res a veure amb el que hem fet fins ara. Serà tot Sau –no Sau30– amb imatges de la pel·lícula, i potser jugant amb sons originals del grup. Per això ho farem en escenaris tancats, perquè la pantalla serà protagonista. És la propera fita. I després ja veurem… que tindrem una edat! De quina forma hi participen?Joan Capdevila i jo mateix assessorem en la part d’història, en tot allò que puguem explicar que els ajudi. I tindrem el control de la banda sonora, que serà Sau, amb remescles o amb noves gravacions. Parlant d’audiovisuals, què li va semblar el documental Carles Sabater. No espereu res de mi?En Carles i jo sempre havíem estat molt gelosos de la nostra vida privada. Mai hi havíem especulat, tot i que havíem tingut ofertes econòmiques. Quan vaig veure el documental, el primer que em vaig preguntar és què en pensaria en Carles. I em sembla que no li agradaria gens pel fet d’ensenyar les seves imatges privades. A vegades teníem imatges de quan assajàvem, i ho volia revisar tot. Les que gravava amb la seva càmera personal?Sí. Era molt curós amb la seva imatge personal, no sé si hauria acceptat que es veiés aquell material. I després, tota l’especulació de si amants, de si era promiscu… penso que no calia, que no sé si ningú n’ha de fer res. Com si fos el més important… quan el més important d’en Carles és que va ser un grandíssim actor i un cantant brutal. Penso que això és el que transcendeix de la seva vida. Com està el projecte de la Fundació Sau i quines accions es faran visibles?La fundació té tres objectius: preservar i divulgar el llegat de Sau, ajudar la música del país i treballar en la relació entre música i salut mental. Per al segon objectiu, es va crear el premi de la Fundació Sau i la Fundació Puig-Porret al qual ja s’han presentat propostes interessants. Tenim el nostre propi segell musical, i el disc que surti de la convocatòria serà el primer que editarem. I en farem un altre –que produïm, financem i editem– amb un grup meravellós que es diu Els Cracks d’Andi. Potser molta gent no sap qui són…Són un grup meravellós, de Sabadell, que tots tenen la síndrome de Down, en què col·laboraré jo i d’altres artistes. Jo fa 20 anys que hi col·laboro, perquè penso que la música pot fer molt en aquest cas, i per a la salut mental en general. Hi cabem tots, o no hi cap ningú. I això ens fa molta il·lusió. Quan tinguem adaptat el nou espai de la fundació a les Masies de Voltregà hi programarem concerts.

“Les cançons d’aquest disc són de les que no podries fer amb 25 anys”

Premis Enderrock amb ressò osonenc

Pep López, 50 anys de música

Guillem i Marta Roma, al Festival Strenes de Girona

El Cor Nou de Tona cantarà a Nova York aquesta setmana

LA PREGUNTA

Té previst marxar per Setmana Santa?

Una detinguda per estafar un home en la compra d'un cotxe a Sant Hipòlit de Voltregà

Mor un home en un accident laboral a Ripoll

El crac que comprava sabates a Vic

Obre a les Masies de Voltregà El Ganxo, un nou bar musical

L’Hospital de Vic fa la primera operació amb cirurgia robòtica

L'equip de govern de Vic rectifica i no eliminarà els casals d'estiu municipals

Carme Molist i Emili Vilamala, premiats per les seves fotografies

Laia Sala, de Torelló, entra en un programa de formació financera de CaixaBank per a estudiants

Lluc Crusellas presenta la nova línia de mones per aquesta Pasqua

Veïns dels ocupes del carrer Ges Avall de Torelló demanen que l'edifici es declari infrahabitatge