L’experiència espiritual i estètica de les geishes protagonitza una exposició de Núria Vall que podem veure a la Galeria d’Art El Carme de Vic fins al 24 d’octubre. El desplegament dels objectes propis de la cerimònia del te, que està en l’origen d’una de les figures ancestrals de la tradició japonesa, configura tot un seguit d’obres que semblen coincidir amb el que l’escriptor japonès Yasunari Kawabata definia com a “relats de la dimensió del palmell d’una mà”.
Les contradiccions, que l’encuriosida pintora sentia quan s’anava endinsant en el fosc univers de les geishes, formen part de la gènesi de cadascuna de les peces que podem veure en la sala. “Quan la perfecció de la bellesa exterior amaga les més profundes tristeses”, diu Vall, com una autèntica declaració de principis, a l’hora de presentar-nos unes dones, carregades de virtuts, que, no obstant, s’han de posar al servei d’uns elegits.
I són aquesta bellesa i aquesta tristor algunes de les sensacions que l’artista convida que l’espectador descobreixi en unes superfícies planes, unes elegants i pulcres fustes de faig (anteriorment havien estat de cirerer) que serveixen d’altar estètic i cerimonial a uns ritus relacionals entre les inquietants figures femenines, els objectes que les acompanyen i els animals que assisteixen impertèrrits a tota la composició.
Un lirisme sense estridències, equilibrat i harmònic, segueix essent l’autèntic protagonista d’aquests relats, representacions etèries de l’estranya convivència entre éssers humans, objectes i animals de diversa índole, espais simbòlics de la solitud i l’aïllament íntim d’uns éssers que basen la seva relació a fer-se confiança.
Coneixent la trajectòria pictòrica de Núria Vall, no ens ha d’estranyar gens que la corporeïtat de les geishes quedi reduïda a la cara, a les mans i a uns cabells que en ocasions trobem recollits en estètics pentinats, i altres vegades, intencionadament, els veiem tots alliberats conformant exuberants cabelleres. Són aquests elements els que reflecteixen el gest humà i tot allò d’immaterial i de resplendent que aporten aquestes desconcertants figures femenines, mentre que els troncs s’acaben confonent, sense enuig per no ser mostrats, en un magma de matèria orgànica amb la taula de fusta.
Bellesa i tristor són, doncs, les claus per comprendre el món sensorial dels rituals i dels espais més íntims que habitaven les shikomi, minaraisan, maiko i geiko, per aquest ordre temporal, en els temples de Kyoto.
