Avui hi ha músics de Shangai, els Estats Units, Alemanya, Itàlia o França que estan fent sonar els seus instruments de vent a través de la llengüeta que ha fabricat un osonenc. Es tracta del conegut multiinstrumentista Jordi Comas, en Peligru, que en els últims anys ha desplegat una acurada faceta com a constructor de canyes de pala doble, que ja comercialitza arreu del món.
De fet, Jordi Comas (Vic, 1973), que actualment viu a la Gleva, va començar de ben jove a construir-se les inxes del seu propi oboè, l’instrument amb el qual es va introduir al món de la música. A finals dels anys 80 va entrar en contacte amb els instruments d’arrel popular com la gralla, la tarota, la tenora, el tible o el sac de gemecs. Tots ells, instruments de llengüeta doble.
Fa gairebé 10 anys que es va començar a interessar per la construcció d’aquesta delicada embocadura –més complexa i amb un so diferent de la de canya simple, pròpia de la família dels clarinets, per exemple–. Una recerca que ha arribat a nivells “cel·lulars”, exemplifica Comas, en referència a l’estudi de la mateixa essència de la canya, “bàsic per entendre el perquè de la vibració que produeix”.
Una extensa bibliografia, el contacte amb la Internacional Doble Reed Society (IDRS) i el bagatge que li han transmès noms com els de Francesc Castillo, Josep Gispert, Pau Puig o Sergi Massip li han permès convertir-se en un reconegut constructor d’inxes de canya doble. A tot Catalunya són al voltant d’una desena, cada un amb la seva particular manera de fer. A Osona, és l’únic que s’hi dedica de forma professional.
Des de fa un lustre participa anualment a la Musikmesse, a Frankfurt, una de les tres fires d’instruments musicals més importants a escala internacional. Va ser allà on, a través de l’empresa de canyes de Carles Medir, de Palamós, va començar a comercialitzar arreu del món les seves llengüetes de pala doble, que ha batejat amb el nom de PLG –consonants del seu sobrenom, Peligru.
“No busco molta producció sinó qualitat”, explica Jordi Comas. I és que “a la clientela els enganyes una vegada”, apunta. La fabricació de canyes s’ha convertit, per ell, “en tot un repte personal”. Un repte que l’obliga a millorar “dia a dia”. I és que cada inxa té les seves particularitats; i cada instrument, tot un món. Comas és conscient que parteix amb un avantatge: “Jo mateix les toco i les provo, i sé com sonen”. Un fet que també l’ajuda com a instrumentista. I és que “per fer sonar una cosa, primer has d’entendre de què està feta”, conclou.
