Una obra exigent, una vida reclosa –en els darrers anys– per culpa de la malaltia, o, al capdavall, la mateixa dificultat per trobar ara les edicions exhaurides dels seus llibres. Diversos són els factors que poden explicar que l’obra del poeta manlleuenc Jacint Sala (1945-2022) no hagi tingut la transcendència que mereix. El primer aniversari de la seva mort serveix per començar a posar-hi remei i donar valor a la figura de l’escriptor, poeta sobretot.
Dijous passat, l’auditori de la Fundació Antiga Caixa Manlleu (l’entitat per a la qual havia treballat com a director de l’Obra Social i Cultural) va acollir la presentació del primer estudi de la seva obra, a càrrec de la poeta Raquel Santanera, també manlleuenca. Des de la perspectiva d’una poeta jove, i amb l’objectivitat de conèixer l’autor només pel que va escriure, Santanera en va dibuixar una trajectòria dividida en dos grans períodes: el primer, que va del 1985 al 1996, i el segon, del 2008 al 2018. Entremig, anys de silenci que coincideixen amb els de l’agreujament de la malaltia que patia –una diabetis severa– i que van acabar amb l’amputació d’una cama.
Santanera caracteritza el primer període com el de “la invenció d’un jo múltiple”, en què Jacint Sala es val de diverses màscares. És el moment d’obres com Les ombres, Laocoont, les ombres (1989) i Si vols Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven (1989), on utilitza el personatge de la mitologia de l’antiga Grècia o l’escriptora Virginia Woolf. “Emmascara el seu jo poètic”, diu Santanera. Quan reprèn l’escriptura, al cap de 12 anys de silenci, en canvi, ho fa des de la seva pròpia singularitat, “un jo poètic molt més proper al que signa els llibres”, d’on surten obres fonamentals com Me’n vaig (2013) o Vanitoses cendres (2017). Santanera constata que “Sala no és un poeta que faci el mateix a cada poemari” i assumeix “el perill de falla, l’encert i l’error”, i atribueix el poc ressò que encara té la seva obra, en bona part, a “la precarietat del món editorial a l’hora de publicar poesia”. En tot cas el seu estudi, que es publicarà a la revista Reduccions, és un primer pas per sortir d’aquest oblit.
L’altre serà l’antologia Fes-te’n pagues, que es presentarà aquest dimarts a les 7 de la tarda, en un acte a la Biblioteca Municipal BBVA de Manlleu, a cura del seu amic i també escriptor Anton Carrera. Es tracta d’un recull en què, en unes cinquanta pàgines, escull textos de l’obra de Jacint Sala per qui vulgui tenir-ne una idea de conjunt. Són 52 poemes extrets dels 25 llibres que va publicar, i que expliquin “el procés estètic que havia seguit, per veure el seu estil, sobretot de la darrera època”. Des de la subjectivitat que té qualsevol tria com aquesta, Carrera ha tingut en compte “el que em semblava que a ell també li hauria agradat”. El darrer poema, encara inèdit, és el que considera “el seu testament literari”. L’edició ha estat a càrrec de l’Ajuntament de Manlleu.
{{ comment.text }}