“No sóc poeta ni em considero poeta”, afirma Montserrat Costa. Repeteix que l’escriptor era el seu home, Joan Sunyol, que va morir fa quasi dos anys. Però a l’ombra d’ell, com a exercici íntim i personal, sempre havia escrit. Aquells poemes que mai no hauria imaginat que veurien la llum han sortit ara publicats en un llibre, He après a guardar els mots (Emboscall Editorial, 2015), que aplega una selecció de tota la seva producció literària, escrita entre 1971 i l’actualitat.
En la seva serena vellesa, envoltada de records i de l’estimació dels fills –entre ells l’escriptor Víctor Sunyol–, encara no se sap avenir de veure els poemes en un volum que ja s’ha posat a la venda en llibreries d’Osona. De fet, són els fills els culpables que s’hagi publicat l’obra. “Mai havia pensat veure-ho”. Bona part del manuscrit original està en les pàgines del Llibre blanc que Eumo Editorial va publicar l’any 1989. Les pàgines verges d’aquell volum, Montserrat Costa es va dedicar a omplir-les amb els seus versos. Reflexions íntimes sobre la vida, sobre el record, sobre l’amor, sobre la natura. Naixien amb plena consciència del destí de silenci que els esperava: “He après a guardar els mots / abans que aflorin als llavis”, afirma en el poema de l’any 1981 que dóna títol al llibre. Però la necessitat d’escriure era superior a tot, i era el que la impulsava: “Me’ls guardava, però els vivia”.
El llibre es divideix en dues parts. A la primera, els poemes més personals. Des de l’any 1971, els primers, fins al mateix 2015, els últims, on és molt present el record del marit, del company de vida que ha mort (“Et puc retenir la mà / però no la vida”, escriu en el mateix moment del traspàs, el 8 de març de 2014. “És tan sentit!”. Després d’expressar aquest sentiment de pèrdua, el ritme ha afluixat: “He escrit aquests versos tan tristos i cap més”, reconeix. La segona part del llibre la conformen versos fets per a circumstàncies familiars, d’amistat o de la seva feina de mestra (aquests darrers, sobretot, de tema nadalenc). “A tots els meus néts els he fet poemes”. Solen rebre el qualificatiu de poemes de circumstàncies per part de la crítica, un punt despectiu, però en el seu cas s’escriuen més per sentiment autèntic que no per compromís.
Montserrat Costa se sent deutora de l’herència cultural rebuda en la seva família, “treballadora, però molt sensible a la cultura”. Recorda, de ben jove, haver llegit en català en un moment en què l’educació era tota en castellà: El Patufet, les Faules i moralitats de Joan Puntí i Collell, i més endavant grans poetes com Costa i Llobera o Joan Maragall. “Era el que hi havia a casa… ara alguns serien carques però llavors no ho eren”. D’aquest pòsit en sorgeix la dèria d’escriure, d’una manera molt natural. “Els versos, els aprenia, me’n quedava el ritme”. A l’escola, s’havia de fer tot en castellà, “però per a mi sola, ja ho feia en català, com em sortia”.
