L’origen de l’estiueig

Els xalets de Cantonigròs són una estampa inconfusible. Després d’haver passat el trencant del poble en sentit Olot, a mà dreta, apareixen una filera de cases a peu de carretera. Carles Comella, veí de Cantonigròs que disposa d’un ampli fons documental, n’ha testimoniat l’origen. Per la festa major en va fer una projecció pública a través de fotografies per explicar la gènesi del projecte que ara EL 9 NOU recull de forma resumida. Per entendre’n el naixement cal una informació de context. Durant el primer terç del segle XX Cantonigròs va experimentar un creixement urbà espectacular. Entre 1910 i 1929 es va doblar la xifra de cases al poble. Els pròspers anys vint, propulsats pels beneficis de la neutralitat espanyola a la Primera Guerra Mundial, van traduir-se en la proliferació de cases d’estiueig. Va haver-hi un boom immobiliari. L’exponent en va ser la construcció dels set xalets unifamiliars al peu de la carretera, acompanyats a la part posterior de dos immobles més: una casa unifamiliar i un edifici de planta baixa i dos pisos. La família Batlle enlairant un gobus a principis de 1940 / LLUÍS BATLLE / FAMÍLIA BATLLE-PENEDÈS L’impulsor d’aquests xalets va ser el vigatà Josep Comas, a qui Comella defineix “com un avançat al seu temps” per tenir la visió d’anticipar la potencialitat turística de Cantonigròs per la seva situació geogràfica i el seu encant natural al cor del Cabrerès. L’any 1925, Comas demana permís per edificar vuit cases. La sol·licitud, acreditada pel document, era per a vuit immobles i no per a set. Comella fa notar que l’administració li respon que com que l’obra és a la carretera s’ha d’adreçar a Obres Públiques, un organisme supramunicipal. I uns mesos després, el 1926, presenta un segon projecte. Entre un i l’altre hi ha alguns canvis, però. En el primer, existia una sola entrada per a tots els edificis i la tanca que els separava de la carretera era recta; en el segon, les entrades a cadascun dels xalets són individuals i la tanca segueix el traçat oblic de la carretera. Al mig, s’hi dibuixa una entrada comuna, que dona pas a una plaça. El poble va viure un ‘boom’ immobiliari. La filera de xalets en són l’exponen Les obres comencen de seguida. Van anar a càrrec del mestre d’obres Josep Nogué. En la fonamentació del primer xalet, explica Comella, van aparèixer aigües subterrànies, fet que en va impossibilitar la construcció. Això explica que en comptes dels vuit inicialment projectats al final només se n’alcessin set. Però a la part posterior s’hi van afegir dues construccions addicionals, que no apareixen als permisos: una casa unifamiliar i un edifici de planta baixa més dos pisos que contenia, a la part superior, un dipòsit d’aigua que abastia els xalets. Propietaris de Cantonigròs s’havien posat d’acord, de forma mancomunada, per tenir aigua, un ramal de la qual arribava expressament als xalets. A mesura que se n’anava acabant la construcció, es llogaven. I, per donar-los a conèixer, se’n feia publicitat. Així ho acrediten postals amb una imatge bucòlica dels xalets i el lema: “La Suïssa catalana”. Aquest era un reclam per atreure estiuejants. Com que era un projecte luxós els llogaters havien de ser persones amb poder adquisitiu elevat. Per arribar-hi, s’havien de trobar els canals. N’apareixen referències a La Vanguardia i, també, a la revista Abella d’Or, on l’any 1932 s’hi publica una postal i es defineix l’indret com “un lloc incomparable de calma i de repòs”. De fet, a banda d’un indret apropiat per a l’estiueig també ho era per al que temps després seria l’anomenat turisme de salut: l’alçada, a tocar dels 1.000 metres, confereix al poble unes característiques òptimes per a persones amb afeccions pulmonars. La família de Wenceslau Guarro Casas en una data sense concretar al voltant de 1940 / WENCESLAU GUARRO CASAS Perquè aquesta oferta tingués èxit, era clau poder-hi arribar amb comoditat. Per això un punt d’inflexió es produeix el 1922 quan hi arriba la carretera. No només per als cotxes –els estiuejants ja tenien cotxe–, sinó també per facilitar-hi l’accés amb el cotxe de línia. “Tota la família no cabien en un cotxe; n’hi havia que anaven amb bus”, explica Comella mostrant una fotografia en què es veu el cotxe de línia passant just per davant dels xalets. Les cases es llogaven equipades. Hi havia tot el parament de la llar i, a més, tenien llar de foc. Això feia que no només s’hi pogués anar a l’estiu. A l’hivern també eren habitables. Carles Comella n’ha documentat la història a través de fotografies La vida als xalets era rica en activitats. Comella ho acredita amb fotos dels estiuejants i els nens i nenes fent teatre, jocs de cucanya, excursions, tennis taula... Hi havia tanta activitat que els inquilins van demanar a l’amo que els llogués, per convertir-lo en un club social, la planta baixa de l’edifici de darrere de la filera de set xalets on hi havia els guardes i servei de telèfon. Aquest espai passa a ser un punt de reunió per fer vida social. No tenia res a veure la vida als xalets amb la del poble. Cadascú anava pel seu cantó tot i que, puntualment, hi havia contacte. Feien partits de futbol, per exemple, entre el Cabrera, l’equip del poble, i el de la colònia d’estiuejants. Els nens del poble, que per Pasqua cantaven caramelles, sabien que actuar als xalets, on hi havia més recursos econòmics, multiplicava l’opció de rebre ous o viandes vàries. La història dels xalets queda reflectida també a l’Auca de Cantoni de l’any 1952, elaborada per Joan Montaner i Albert Callís, amb il·lustracions de Valentí Castanys i que va ser premiada al concurs de poesia. “Té estiuejants molt distingits i set xalets repetits”, diu l’auca. Enmig d’aquesta història, que es prolonga durant dècades, hi ha un parèntesi trist, que és la Guerra Civil. Durant aquest període, els xalets no tenen estiuejants, sinó que acullen nens de la guerra, que quedaven orfes i que es concentraven en diversos indrets. “Cantonigròs n’era un, però també n’hi havia a Viladrau o Puigcerdà”, matisa Comella. Al final, la història dels xalets, vista des de l’òptica d’avui i amb traç gruixut, explica els inicis de l’estiueig a Cantonigròs, activitat que, amb els anys, ha tingut moltes més manifestacions. Els xalets, i la visió que va tenir Josep Comas, en són l’origen. El projecte Veus de Cantoni, que recull en format ‘podcast’ els records de veïns i veïnes sobre temps passats i particularitats com els xalets o el Festival Internacional de Música, també va dedicar un itinerari sonor al fenomen de l'estiueig. El podeu escoltar aquí.

L’origen de l’estiueig

L’Atlàntida vibra en el concert final dels 180 anys de l’EMVic

Una història de vuitmils i humilitat s’endú la Flor de Neu d’Or a Torelló

Manlleu tornarà a tenir una pista de gel natural aquest Nadal

Torna l’art d’Enric Pladevall

LA PREGUNTA

Aprova els primers cent dies de Salvador Illa com a president de la Generalitat?

S'encén una furgoneta a la C-17 a Malla després d'una topada amb un cotxe

Tiroteig i fuga a Viladrau en un operatiu antidroga amb 800 quilos d'haixix

Aliança Catalana es constitueix a Osona amb les municipals de 2027 a l'objectiu

L'exregidora de Roda Marina Quintana opta a presidir Aliança Catalana a Osona

Detingut per atracar amb un ganivet dues gasolineres de Tona

Aquarius Cosmetic, Nandu Jubany, Clàudia Bayés, Roansa i Frigorífics Ferrer, guardonats amb els Premis Cambra Osona

La Farga de Bebié: la decadència d'una de les colònies tèxtils més grans del Ter

Resolta l’avaria de senyalització a l'R3 entre Sant Martí de Centelles i la Garriga

Foc en una xemeneia al carrer Barri de Tona