L’últim ‘forat’ de La Concha de Vic

Encaixonat entre un aparcament de cotxes i els darreres dels blocs de pisos que s’alcen al carrer del Nord – el vial que enllaça la ronda de Camprodon amb el cementiri municipal–, hi ha un petit solar sense edificar. Just al mig, s’hi divisa una mena de cavitat. Per a la majoria només és això, un forat. Per a una determinada generació, en canvi, aquell sot els portarà molts records. És l’esquelet del vas d’una de les mítiques piscines de La Concha, un equipament d’oci que combinava sala de ball i zona de bany, i que va representar tota una alenada d’aire fresc en aquell gris Vic de mitjans dels anys 50. Aquest solar, ara majoritàriament urbanitzat, havia estat anteriorment el jardí particular i l’horta –amb una font i una bassa inclosos– de la casa i la fàbrica de licors de Llucià Riubrogent, que va assolir notable anomenada en aquells anys –amb licors que van fer fortuna com l’anís Valquíria o el conyat Cimera–. Tenien la fàbrica aquí, a la ronda Camprodon, i l’emblemàtica botiga al carrer Manlleu –als baixos de la notable casa d’estil eclèctic que la mateixa família va edificar l’any 1904. L’any 1954, Llucià Riubrogent i el seu fill Joan –que va ser qui s’hi posaria al capdavant– van tancar l’empresa i es van associar amb Pere i Miquel Solà, de l’empresa Embotits Solà, per transformar tot aquest solar en un gran i novedós equipament lúdic. A la planta de baix hi van muntar una sala de ball, una mica de bar i una bolera; i en una mena de planta superior, una piscina d’uns 20 x 10 metres de superfície. Una mena de petxina gegant acotxava l’escenari on actuaven els músics de la sala de ball. Aquest attrezzo és el que va donar nom a l’equipament: La Concha. Aquella sala de ball que no trigaria a fer fortuna. Hi van passar algunes de les millors formacions musicals del moment. Des de les orquestres Montecasino, Maravella o Caravana, fins als Sírex, Rudy Ventura, Joan Manuel Serrat o, fins i tot, Julio Iglesias. Paral·lelament, La Concha oferia el servei de la piscina als estius, sumant-se a la històrica de Can Martra, inaugurada el 1933 al carrer de Sant Jordi. La bolera inicial, en canvi, no va tenir bona acollida. Per això, al cap d’un parell d’anys els propietaris van decidir treure-la i habilitar-hi una segona piscina. En aquest cas, una d’“olímpica”, de 25 metres de llarg per 10 d’ample, detalla Albert Riubrogent, net del fundador. Atenien, així, una creixent demanda a la ciutat. “La gent de Vic mostrava interès per la natació. Existia un seguiment per la participació en les competicions i pel món de la natació en general”, havia recollit la historiadora vigatana Cristina Masramon, al llibret número 6 de la revista Vicgrafies (Centre d’Estudis Socials d’Osona, 2008). Precisament a l’entorn de l’equipament hi va néixer, aquell 1956, el primer Club Natació Vic. El mateix Riubrogent, llavors amb tot just 14 anys, es va estrenar com a secretari de l’entitat. El club acollia bàsicament les categories infantil i juvenil, i algun dels seus nedadors no van trigar a obtenir bons resultats en competicions d’àmbit nacional, com Ramon Coll, Joan Boada, Josep Cerdà o el mateix Riubrogent; el nom més destacat va ser el de Trini Solà, tota una pionera de l’especialitat, que l’any 1958 va arribar a assolir el rècord estatal de 800 metres en la seva categoria. El fet de no poder disposar d’instal·lacions cobertes va anar restant potencial als nedadors del club, que va acabar desapareixent el 1959. L’any següent, precisament, es formaria un altre club de natació a la ciutat, l’actual Club Natació Vic-ETB, a l’entorn de les flamants piscines –una per a homes i una per a dones– que el Bisbat va apadrinar a l’entorn de l’estadi Torres i Bages. A partir dels anys 70 se sumarien a l’oferta de piscines de la ciutat les del Club Tennis Vic. De les piscines de La Concha són especialment recordats els seus trampolins. Dos de situats a un i tres metres, i una palanca que s’enfilava fins als cinc metres. Més enllà de la natació, continuava activa la sala de ball, que als anys 60 es va cobrir per aixoplugar balladors durant tot l’any. Un autèntic “temple pagà per excel·lència”, havia descrit el periodista Antoni Coromina. “Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella”, continuava l’article. A finals d’aquella dècada, però, van irrompre nous espais d’oci per al jovent de la ciutat. El 1969, per exemple, obria la primera discoteca a Vic, La Muralla; i la van anar seguint locals mítics com l’Scorpio (1970) o el Cap d’Estopes (1971). L’atractiu de La Conxa “es va anar morint pel seu propi pes”, rememora Riubrogent. L’equipament va acabar tancant les portes a l’entorn de 1979, segons havia precisat Cristina Masramon. 45 anys després, Riubrogent, que ja en té 82, no pot evitar de mirar enrere amb nostàlgia: “Tinc molt bons records d’aquella època; ens ho vam arribar a passar molt bé”.

L’últim ‘forat’ de La Concha de Vic

Tallers d’artesans oberts a la ciutadania: una nova proposta de la mà d’Osona Turisme

La febre per trobar el número de loteria de l’anunci d’un torró ha arribat fins a Tona

Santi Serratosa i el retorn d’Astrio, a ‘La tramoia’ d’EL 9 TV

Visita a la Fira de l’Avet d’Espinelves després d’un pont multitudinari

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Dos ferits lleus en un xoc frontal a les Masies de Roda

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

Més patrulles de Mossos al Remei i al centre de Vic

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

La Comissió Europea deixa Osona fora del perímetre de zona infectada per la pesta porcina africana

La Guia | Tot el que has de saber del Mercat Medieval de Vic