Rafael Rufián és l’últim torero de Manlleu. Nascut l’any 1944 a Priego de Córdoba, els seus pares, amb quatre fills, van emigrar a Osona a la segona meitat dels anys cinquanta. Rufián tenia 12 anys i, potser perquè el seu pare era negociant de bestiar, li fascinaven els toros. Ja establert a Catalunya va créixer el seu interès pel toreig, i juntament amb Manuel Damas, José Baena i Manolo Ramírez van configurar, amb la tutela de José Clerch com a apoderat, un nucli de quatre toreros dels quals, ara, només queda Rufián en vida. Des de la maduresa dels 71 anys, confessa que li hauria encantat haver-se pogut dedicar professionalment al toreig, però “si a casa meva haguéssim tingut cèntims, potser hauria arribat a ser torero, però de cèntims no n’hi havia”, diu un cop jubilat i després d’haver-se dedicat, tota la vida, a fer d’enguixador.
La seva afició el va conduir a un debut precoç. Amb només 14 anys ja va torejar a Vic, ciutat que tenia una plaça situada darrere de l’actual Mil·lenari. Rufián esgrimeix un carnet, de l’any 1963, que l’acredita com a aspirant a matador de toros. “Quan vam fer la sol·licitud, encara no tenia l’edat i va haver de firmar la mare”, recorda.
Li agradava tant que, sempre que podia, reclamava a l’empresari que regia la plaça de Vic, Emilio Sala, que li donés una oportunitat. “Tant li demanava que, al final, un dia em va dir: ‘Si fas tres passes en aquesta vaca et deixaré torejar”. I dit i fet. Sense por, el jove Rufián va posar-se davant de la vaca amb el capot i va exhibir un sorprenent talent. Tenia 14 anys. Això li va obrir la porta a participar en anys successius en becerradas i novilladas a Vic i, també, en una plaça portàtil que s’instal·lava a Manlleu, a la zona del Serrat de les Esquitlleres. Rufián es desplaçava, també, a ramaderies de Tortosa, de Tudela o del sud de França. Amb Damas, Baena i Ramírez formaven un nucli d’aspirants a convertir-se en toreros. En alguna ocasió, Aniceto, germà de Ramírez, també havia torejat. “Entre nosaltres entrenàvem; a la nit, quan plegava de la Salle, anàvem a torejar de capot”, explica. Amb un carretó simulaven el toro i no es cansaven de fer passes amunt i avall. Rufián, conegut com El niño de Isidro, va arribar a novillero, el pas previ a ser torero. Li va faltar pujar l’esglaó definitiu al professionalisme. Tot i això, encara sent emoció amb el traje de luces o el traje campero. De fet, aquest últim equipatge, que s’utilitza per torejar en curses sense públic, se l’ha enfundat durant anys amb el capot o la muleta. Va deixar de torejar als 65 anys, després que en una visita a Bèziers (França) una vaca l’enganxés. “Això s’ha acabat”, va dir a la família. I va posar punt i final al que ha estat la passió de la seva vida –durant 16 anys ha exercit de vicepresident de la Penya Taurina de Manlleu– tot i reconèixer que, encara ara, sent un punt de nostàlgia: “Qui salta a la plaça i no té por és un irresponsable; però quan tens el toro a davant i ets tu i ell t’oblides de tot. No penses en res més”. Els toros han estat la seva vida.
