Com si tot formés part d’un fil predestinat, Llucià Ferrer recordava dilluns en el pregó de la festa major als jardins de Can Puget que el seu pare havia estat administrador de la casa durant molts anys, abans que passés a propietat municipal. Justament a Can Puget és on es va instal·lar Ràdio Manlleu, i on ell es va adreçar de molt jove per participar en un programa de discos dedicats que conduïa Jordi Armenteras, i que va ser el primer contacte directe amb un mitjà del qual es va apassionar. I ara, com a comunicador conegut i reconegut, tornava al mateix lloc per convidar els manlleuencs a celebrar la festa major. Ni la seva experiència professional ni la seva reconeguda loquacitat no van impedir que s’ho pensés dues vegades quan l’alcalde Àlex Garrido li va fer la proposta: s’ho va pensar un dia i va arribar a la conclusió que “hi ha trens que només passen una vegada a la vida”. L’honor de ser pregoner de la festa major pot ser ben bé un d’aquests.
Llucià Ferrer va recordar els seus orígens familiars, la seva condició de bessó d’un germà ben diferent d’ell pel que fa a caràcter –en Pep– i la infància a Manlleu “amb les escapades al Molinot i al Fugurull”. Un caràcter inquiet. O bé, com va dir la regidora Eva Font, amb qui havia compartit classes al mateix curs de les Vedrunes, “un gamberro simpàtic”. I en la joventut, l’origen de les passions que l’han acompanyat fins ara. La primera, l’hoquei, inculcat pel pare i que va practicar des que tenia 4 anys i era capaç de posar-se uns patins. “Enamorat d’un esport i d’un club”, un CP Manlleu “sense aires de grandesa” però que ara està molt més amunt. Potser aquí hi havia la llavor d’un orgull de ser manlleuenc que considera un senyal de la seva generació. Llucià Ferrer es confessava “orgullós de ser català, osonenc, i de Manlleu”. L’altra passió, no cal dir-ho, va ser la ràdio. Des d’aquells començaments “traient la pols als discos i ordenant els CD” fins que va començar a posar-se davant del micro i fer “una autèntica masterclass” fins que es fan fixar en ell a Ràdio Flaixbac. Això li va donar peu a reivindicar els mitjans locals, “una gran escola”, i les persones amb qui va compartir micròfons.
No va ser l’única reivindicació. També la del Manlleu de les botigues que resisteixen, la del Manlleu acollidor i que no ha deixat entrar el racisme, i tornant al seu món, la del Manlleu que ha donat tants “comunicadors de cap a peus”, des dels micròfons o des d’altres àmbits culturals: els noms de Francesc d’Assís Pujol, Carles Molist, Jordi Puntí, Jaume Collell, David Plana, Jacint Sala, Lluís Soler, Xavier Boada, Maria Mercè Puntí… De fet, la primera vegada que va parlar amb Joaquim M. Puyal, aquest li va dir que li agradava la seva manera de comunicar “perquè ets natural, feréstec… perquè ets de Manlleu”. Si ho diu Puyal, deu ser cert.
Llucià Ferrer serà pare aquest setembre. Vol que el seu fill visqui aquest Manlleu que a ell el va fer feliç: “Que vagi també al Molinot i al Fugurull, i que jugui a hoquei”. Per cert, la criatura serà nen i es trencarà una tradició de tres generacions: no es dirà Llucià com el seu pare, l’avi i el besavi. Li posaran Màrius, el nom que duia un pitet amb l’escut de Manlleu que l’Ajuntament li va regalar abans de pronunciar el pregó. Un pregó multitudinari que, com va dir l’alcalde Àlex Garrido, “era un acte institucional que ha esdevingut popular”.
{{ comment.text }}