D’on prové el seu interès per la pintura?
Des de molt petita volia pintar, copiava les il·lustracions dels llibres de contes que m’agradaven. Mai he deixat de fer-ho i per això volia estudiar Belles Arts, però vaig cursar Disseny Gràfic. Després vaig entrar a Belles Arts i em vaig frustrar perquè no era el que m’havia imaginat. Inicialment no tenia cap estil definit però sí que puc dir que mai he treballat la pintura figurativa, excepte quan he fet il·lustracions. La pintura em serveix per expressar alguna cosa interior que puc relacionar amb el que estic vivint.
Quan va fer un gir en la seva orientació artística?
En portar el meu fill a una escola Waldorf i conèixer l’antroposofia, una ciència espiritual que vaig poder aprofundir gràcies a la pintura. L’antroposofia estableix un pont que connecta el nostre món físic i sensorial amb l’altra realitat no física i suprasensorial, allò que en diem el món espiritual. A través dels colors de la pintura, aquells llibres i conferències que costaven de pair van començar a tenir sentit per a mi, i des d’aleshores, a més de pintar, no he parat d’estudiar-ho i investigar-ho. L’antroposofia m’ha ajudat a comprendre quin sentit té l’art, que ens eleva de criatures a persones creadores.
També va assistir a cursos dins aquest corrent…
En un curs intensiu d’aquarel·la a Itàlia amb la pintora, antropòsofa i pedagoga italiana Fiorenza de Angelis, que havia desenvolupat un mètode sobre el color molt interessant, vaig entendre per què em sentia bé pintant i quin sentit tenia per a mi. Va ser quan va canviar la meva manera de pintar. Fins llavors només ho feia perquè m’agradava. També vaig conèixer entre els seus deixebles el pintor i terapeuta Stefano Signorin, amb qui he anat mantenint col·laboració.
Què té de significatiu el color?
Color i forma es contraposen una mica. El color seria vida, moviment i fluïdesa, i la forma seria com la cristal·lització d’aquell moviment. Hi va haver un moment que vaig entendre que el procés artístic és com el de la vida. En la natura la forma sempre és el resultat de tot el que hi ha hagut abans. Amb la pintura passa el mateix. El meu mètode de treball és el contrari del que ensenyaven a Belles Arts, deien primer pensar, fer esbossos i finalment posar-hi color… Jo començo amb el color, que parla de la nostra ànima, de les nostres emocions. El jo, la part espiritual, organitza els colors conforme va veient el que passa allà. Només després de crear un caos ple de possibilitats arriba la idea i podem concretar-la.
Va ser cofundadora de la companyia Contes Savis. Com va sorgir i què oferien?
Tant el meu company, Josep Magem, com jo veníem del món artístic. Ell, en les facetes de músic, compositor i actor i jo, des d’un vessant més plàstic. Vam començar com un divertimento a l’escola del poble on vivíem, a Cistella, i vam acabar creant una companyia familiar. Representàvem contes de creació pròpia i també espectacles amb ombres xineses. Volíem mostrar l’univers infantil que ens inspiraven escriptores i il·lustradores com Astrid Lindgren, Beatrix Potter, Elsa Beskow o Lola Anglada, autores que a mi de petita m’havien agradat.
Els ensenyaments artístics estan prou promocionats?
Gens, i haurien de ser la base de l’educació. Són molt deficitaris, i no només en referència a la pintura. Una educació que fomentés la creativitat a través de l’art generaria éssers humans lliurepensadors, segurs de si mateixos, i capaços de transformar el món i la societat.
{{ comment.text }}