Encara no fa gaire dies que Ricard Torrents havia rebut a Barcelona visites d’amics osonencs, que li havien dut alguns llibres i amb qui havia conversat. Però el seu estat de salut s’afeblia progressivament, i des de principis de l’any 2022, quan el seu poble de Folgueroles el va homenatjar al complir els 85 anys, que no havia aparegut en actes públics. Dissabte es va apagar una vida dedicada a dues passions que el van moure: el món universitari i l’estudi de Verdaguer. El passat 10 de gener havia complert els 86 anys.
Poques persones com Ricard Torrents podien exhibir en el seu currículum vital una contribució tan directa a la transformació d’una ciutat com ell. Sense la Universitat, Vic no seria el mateix, i sense ell, el somni de recuperar els estudis superiors hauria semblat una quimera. La formació de Torrents va començar amb els estudis previs al sacerdoci al Seminari de Vic, on veia de prop –tot i que ell era una mica més jove– l’exemple de gent com Segimon Serrallonga, Antoni Pous o Ramon Cotrina, alguns dels quals serien els seus còmplices més estrets anys més tard. Va ampliar estudis a Roma i després a Tubingen, decisius per forjar la idea que Vic podia seguir l’exemple d’aquesta ciutat alemanya: de dimensions petites o mitjanes en el país, i amb una universitat impregnant tot el seu teixit. Al cap de mig segle d’imaginar aquell futur, és realitat.
De retorn a Catalunya, Torrents dirigirà el col·legi de Sant Miquel, des d’on forja el projecte. En el seu imaginari hi ha un sentiment de país: si Felip V havia tancat la Universitat de Vic amb el Decret de Nova Planta, a principis del segle XVIII, restituir-la era una manera de fer justícia. L’any 1977 es fa el primer pas, amb la creació de l’Escola Universitària de Mestres Jaume Balmes, l’embrió des d’on comença a créixer el somni. “Quan vaig començar a parlar d’universitat, hi havia gent aquí que m’escoltava però em deien: ‘Vols dir, Torrents?”, explicava el mateix protagonista en una de les entrevistes que se li van fer amb motiu del seu 85è aniversari. Va ser un camí de vèncer resistències –poques– i reticències –unes quantes més–, però amb el temps es van anar ampliant les carreres que es podien cursar a Vic. Els anys 80 i 90 són els d’aquest creixement, per preparar l’última fita: el reconeixement com a universitat.
Les singularitats del Torrents intel·lectual hi quedaven reflectides: per a ell, no es pot dissociar la universitat de l’edició de llibres, de la difusió de les idees. L’any 1979, impulsa Eumo Editorial, que creix en paral·lel. I L’any 1997 s’aconsegueix l’objectiu: el Parlament de Catalunya reconeix la Universitat de Vic. Torrents en serà el primer rector fins a l’any 2002. Havia complert el seu objectiu i s’iniciava una nova etapa de la que avui és la UVic-UCC. Una de les biblioteques universitàries i un premi d’assaig perpetuen el nom de qui sempre hva estar vinculat a la universitat encara en l’actualitat com a president del Consell Consultiu. Com a assagista que era, Torrents va escriure llibres reflexionant sobre l’educació superior: el seu darrer títol publicat, ara fa cinc anys, era La meva aposta per la universitat. Una història per al futur (Eumo Editorial).
Per a algú nascut just al davant del monument a Verdaguer, a Folgueroles, el poeta era part del paisatge vital. “Vaig tenir Verdaguer tan aviat com vaig obrir els ulls al món”, deia. I seu és bona part del mèrit d’haver -lo dut a la contemporaneïtat i haver-ne renovat els estudis. Els llibres de Torrents formen part de la biografia indispensable per conèixer el poeta, de qui va editar Pàtria entre d’altres. Va ser també impulsor de la Societat Verdaguer, de la qual actualment n’era president d’honor. Des que va deixar el càrrec de rector, havia estat molt vinculat a l’Institut d’Estudis Catalans, en la secció de Filosofia i Ciències Socials. Entre els reconeixements per la seva trajectòria, se li havien concedit la Creu de Sant Jordi, la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic i el Premi Nacional de Pensament i Cultura Científica.
La UVic-UCC va fer públic diumenge a la tarda un comunicat en què el qualificava com a “líder visionari i compromès amb l’educació superior” i destacava la “voluntat de servei públic i de contribució al desenvolupament del país” que el va guiar. La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest dimarts a la tarda al tanatori Ronda de Dalt (2/4 de 6 de la tarda) de Barcelona, ciutat on residia.
{{ comment.text }}