Clara Barranco. Sant Antoni de Vilamajor
L’endemà de la visita amb el metge, el Sr. Amable Bonvehí decideix endreçar el traster. Però un fet que ha deixat de ser insòlit l’obliga a posposar aquesta ferma decisió: no troba les claus. Recorda haver-les deixat a on sempre, en un amagatall que només ell coneix. Però, quin és aquell lloc? La recerca infructuosa pels revolts de la memòria li fa sospitar que potser el coi de neuròleg que el va explorar ahir tenia raó. Finalment, el nen entremaliat que és l’atzar fa aparèixer el sonall de claus en una escletxa entre la paret i la fusta de l’armari. Superat l’entrebanc, agafa una bossa de brossa buida, uns guants de goma i s’anota al dors de la mà les quatre últimes xifres del telèfon de la seva dona. Després, puja els catorze esglaons que separen el pis del traster i fa girar els quatre panys que ferren la porta ampla i metàl·lica. Abans d’encendre l’única bombeta de l’estança, es deixa abraçar per la càlida foscor d’aquell lloc. Del seu lloc. Seu i dels seus records. Què sentirà quan un dia obri la porta i vegi aquella habitació, ara clafida, buida? S’imagina allà, dret, escodrinyant les engrunes de l’home que ha sigut, lluint el somriure d’agra felicitat que ha vist en altres malalts… Quan obre el llum, la imatge d’aquell Amable Bonvehí futur s’escola pel respirall del sostre. Recupera l’alè, torna a girar els quatre panys i es palpa els pantalons per buscar una butxaca on deixar les claus. No la troba. En silenci, es lamenta d’estar casat amb una dona que no té en compte aquests detalls quan li compra la roba. Deixa el manat de claus en un prestatge, just davant d’un joc infantil que havia estat de la seva filla. He deixat les claus davant dels daus blaus de la nena, es diu. Claus, daus, blaus.
Els pantalons orfes de butxaques i els daus li fan pensar en la dona i en la filla. És per elles que vol fer endreça. Perquè un dia potser entraran al traster i vol que allò que hi trobin els dibuixi un Amable Bonvehí clar i net, sense mosques fosques al voltant. Claus, daus, blaus, repeteix.
Les mosques, brutes i emprenyadores, s’amaguen en una caixa forta arrambada a la paret del fons. Per arribar-hi, enretira quatre olis inacabats resultants de l’efímera afició pictòrica de la seva dona. Aiguamarina i carmesí. Aspra olor d’aiguarràs. Aparta la bicicleta fúcsia amb una cistelleta de vímet al capdavant. Dins encara hi queden restes de flors i fulles seques. Li ve al cap la imatge de la seva nena amb el nas enganxat a l’aparador, reclamant insistentment aquella bicicleta i ell dient-li que no, que no li compraria, no fos cas que caigués i es fes mal. Amagant-li que no tenia com pagar ni una sola roda d’aquella bicicleta. Recorda amb claredat aquella tarda: feia res que havien canviat l’hora i el dia començava a allargar. Va anar tard a donar-li el sopar a la nena i posar-la al llit. Sempre se n’encarregava ell. La seva dona encara treballava fregant oficines a la nit. Quan la va acotxar, li va xiuxiuejar que algun dia, quan ella fos més gran i tingués seny per manejar la bicicleta, li compraria. Quan la nova feina li va permetre complir la promesa, la nena ja havia crescut i els genolls li tocaven al manillar. Aquests records són com papallones, verdes, vermelles i roses, que, fugisseres, s’esmunyen del seu cap. Claus, daus, blaus.
Tot i que ja ha obert prou camí per arribar fins a la caixa forta, recula per descordar una funda de tela on guarda el seu primer uniforme de feina. L’Amable Bonvehí treballava en una gran ferreteria. Era comptable. Però no comptable d’escriptori i Olivetti, sinó comptable de cargols d’estrella amb cap pla. Cada dia n’arribava un carregament i ell, vestit amb una bata grisa, els comptava. Destinava tota la jornada a comptar caragols d’estrella amb cap pla. En feia grups de 44, ni un de més ni un de menys. L’últim dia del mes, l’Amable Bonvehí i el seu cap es trobaven per intercanviar dos sobres: l’un contenia el recompte exacte de cargols d’estrella amb cap pla i l’altre, un sou miserable que no permetria comprar ni un timbre de bicicleta. A la butxaca de l’uniforme gris, l’Amable Bonvehí encara hi guarda un cargol d’estrella amb cap pla. Recorre el cilindre ratllat amb la punta dels dits, els anys no l’han rovellat i encara brilla. Va sostraure aquella peça metàl·lica l’últim dia de feina. I no va angoixar-se en deixar un grup amb només 43 cargols d’estrella amb cap pla. En aquell moment les coses ja havien canviat. I tant si havien canviat! Claus, daus, blaus.
Finalment, s’encara amb la caixa, grossa i negra, i l’obre amb el codi que du anotat al dors de la mà. No les veu, però li sembla escoltar el brunzit inquiet de les mosques. Insectes pudents i empipadors. Extreu de la caixa un passaport de tapes de color verd oliva a nom del Sr. Rude Malapeir, nascut el 22/11/1963. Feixos de diners dels últims cobraments: euros, dòlars, dírhams… Una
S’imagina allà, dret, escodrinyant les engrunes de l’home que ha sigut, lluint el somriure d’agra felicitat que ha vist en altres malalts…
AK47 i una AR15. Un paquetet tou, embolicat amb paper de seda negra. Un telèfon mòbil. Tots aquests objectes són mosques. Com ho podria explicar a la dona i la filla? En el seu moment, els va dir que l’amo l’havia ascendit, que no només comptaria cargols d’estrella amb cap pla, sinó que comptaria cargols amb cap oval i cap arrodonit. I que era una feina molt important i que l’obligaria a viatjar sovint… De fet, no era del tot mentida perquè va ser el seu cap qui li va proposar un petit complement de sou a canvi d’ajudar-lo a resoldre, discretament, quatre negocis que no eren del tot nets. Té gravat amb exactitud aquell primer encàrrec. Li va costar setmanes de cremor d’estómac i somnis enrevessats. Quan volarà aquest insecte molest? En quin ordre de la llista de records condemnats es troba? Claus, daus, blaus.
Es col·loca els guants de fregar plats i trasllada el contingut de la caixa forta a la bossa de brossa. Dubta un instant davant del paquetet embolicat amb paper de seda negra. No es pot estar d’obrir-lo una miqueta. A dins hi ha quatre corbates, noves, cares, llampants, ben bé del gust del Sr. Rude Malapeir. Tot un personatge, el Sr. Rude Malapeir. L’Amable Bonvehí el va fer néixer mesos després d’aquell primer encàrrec. Feia setmanes que el petit complement al seu sou de comptable li calmava una mica la cremor d’estómac. La nit que va arribar a casa amb la bicicleta fúcsia va concloure que pagava la pena sostenir els remordiments. Era discret i eficaç, vaja, que tenia traça a resoldre certs tipus d’encàrrecs. I es va adonar que quan ho feia, mutava en una persona diferent. L’ambició no era un tret característic del Sr. Amable Bonvehí, però l’endemà va presentar la seva dimissió a l’empresa de cargols i va muntar el seu propi negoci de resolució de cert tipus d’encàrrecs. I va crear un únic operari: el Sr. Rude Malapeir. El Rude Malapeir era elegant, duia vestits de tall anglès que combinava amb corbates impossibles. El vestit l’aprofitava però la corbata la llençava després de cada encàrrec, per seguretat. El Rude Malapeir era molt diferent de l’Amable Bonvehí: el Rude no somreia als cambrers ni als dependents de les botigues, no deia ni “bon dia” ni “adeu-siau”, ni cedia mai el seient del metro a un vellet ni a una dona embarassada (tot i que tampoc s’hi va trobar mai perquè sempre viatjava en taxi o en avió). L’Amable Bonvehí torna a mirar les corbates. Algú sospitaria de la feina fosca a què estaven destinades? Les teles de colors ara brillen però amb el temps es floriran i atrauran petits carronyers voladors. Enfonsa el paquetet de seda negra a la bossa de brossa i la tanca amb un fort nus. Nota el cap clar, serè. Ha estat capaç d’evocar un munt de records passats. Potser el coi de neuròleg va errar el diagnòstic. Claus, daus, blaus.
Torna a penjar la bicicleta fúcsia just davant de la caixa forta i col·loca els llenços inacabats de la seva dona. Blau de Prússia, amarant i jade, li recitava ella quan tornava de les classes de pintura, castany rogenc, lavanda i vori. El negoci del Sr. Rude Malapeir va permetre que la seva dona canviés el pal de fregar pel pinzell. I mesos més tard, el piset a les cases barates pel xalet discret amb traster i jardí. Un jardí ple de papallones, blaves, liles, blanques… Ni la dona ni la filla s’havien qüestionat per què un comptable de cargols d’estrella amb cap pla havia passat a comptar feixos de diners. El Sr. Amable Bonvehí agraeix enormement aquesta manca de curiositat i ara, quan la sentència del coi de neuròleg amenaça de deixar-li la memòria buida, no vol que les mosques ho embrutin tot. Reconeix que fa mesos que ha perdut eficàcia a l’hora de realitzar els encàrrecs… ho ha notat. Són feines que requereixen precisió i confondre una adreça o descuidar-se una AK47 en un urinari públic, clarament, resten qualitat al servei que ofereix l’empresa. I per això ahir va accedir a contestar les preguntes del coi de neuròleg. Per això aquest matí ha anul·lat tots els encàrrecs pendents. Ha pujat al traster per evitar que un núvol de cuques copròfagues cegui les dones que estima si un dia es decideixen a regirar el traster. El dia que d’ell només en quedi un cos balmat de records. Potser passarien uns mesos o uns anys, això no ho va concretar el coi de neuròleg. Claus, daus, blaus.
Tot i l’escàs contingut de la bossa de brossa, pesa més del que el Sr. Amable Bonvehí havia previst. Les mosques emprenyadores brunzeixen amb força i es resisteixen a abandonar el traster. La calor el mareja. Es recolza a la paret. S’aferra a la bossa. Panteixa. Sua. De sobte, nota un punt calent a la templa. Un llampec roent que se li expandeix pel crani i li sega la meitat del cos. Arriba a la porta tot i que una cama ja no li respon. Amb l’única mà útil abasta el mànec i l’empeny avall. No es mou. La porta està tancada. És una porta ampla, metàl·lica, fermada amb quatre panys. On ha deixat les claus? Ho ha oblidat.
Del terra estant, la vista del Sr. Amable Bonvehí s’omple de pampallugues bellugadisses, eixams de mosques i papallones juganeres que s’escapoleixen del seu traster.
{{ comment.text }}