Al mig segle de vida no hi arriben totes les companyies, i de titelles en serien ben poques a Catalunya.
Per això la celebració que diumenge va omplir la sala gran de L’Atlàntida, dels 50 anys de Titelles Naip, va tenir un caliu especial. Un espectacle únic, irrepetible, en què els integrants actuals i passats de Titelles Naip estaven acompanyats d’amics i col·laboradors en diversos moments de la seva llarga trajectòria. I que es feia, a més, amb un caire diferent del que s’havia plantejat: va néixer gairebé com un comiat i ara és l’inici d’una nova etapa. L’actor Xevi Font “està interessat a continuar la nostra aventura”, explicava aquesta setmana Manel Ricart, que als 73 anys continua al capdavant de Titelles Naip amb el suport de Dolors Viladomat.
Manel Ricart ha acabat essent la cara més visible de Titelles Naip, i una referència indiscutible en el món del teatre de titelles a Catalunya per una certa casualitat. “Jo era en el primer espectacle, però com a acompanyant. Eren el seu germà Jordi Ricart i Nani Altimiras els fundadors de la companyia, al costat d’altres que es reunien l’any 1973 en un local per preparar el primer muntatge (entre els quals els ja desapareguts Ramon Nen Magem i Ramon Panicot). “Jo tocava en un grup de folk que es deia Nirvana i em van demanar si els podia acompanyar”, diu Manel Ricart. Van debutar a Calldetenes, a la festa major. Manel Ricart es va sentir absolutament fascinat pel món dels titelles. I va ser dels primers que va apostar per professionalitzar la companyia. Amb la mort del dictador i en els anys posteriors, va haver-hi un esclat de propostes escèniques fins llavors impensable, i el món dels titelles va entrar en expansió, amb el naixement de noves companyies. Titelles Naip va aprofitar aquesta embranzida i va arribar a fer espectacles amb sis persones, entre els quals destacava també Jaume Soldevila, que Ricart qualifica com “l’home orquestra” per la seva capacitat de tocar diferents instruments. Espectacles amb titelles gegants com Enrenou a la jungla, Bon viatge, Caputxeta o ni Blanca ni Neus han quedat gravats en el record dels que es van veure com a infants. Van innovar en arguments i en formats, fugint de l’esquema clàssic del bo que perseguia el dolent i el públic infantil cridant. “La participació havia d’anar d’una altra manera, tal com ho enteníem.”
Quan van passar els anys d’embranzida, Titelles Naip es va adaptar, fent-se més petita, i Manel Ricart va poder sostenir exercint la docència a mitja jornada. Van haver de superar la mort d’una altra integrant, Petra Martín, però van aconseguir “evolucionar, com evoluciona el món” i no solament mantenir-se, sinó anar creant nous espectacles, més d’una vintena. “Algunes vegades, seguint els anys commemoratius de literats, des de Juli Verne fins a Maria Àngels Anglada o un dels darrers, Bertrana’s o dos contes i una aurora, sobre Aurora Bertrana. També entre els nous, i encara en el repertori, hi ha Recorda’t, creat a petició d’Osona contra el Càncer per fomentar bons hàbits entre els més petits. Manel Ricart assegura que no ha perdut la mateixa il·lusió del dia en què va participar en el primer espectacle, fa mig segle: “Ho visc amb passió… per sort!”. Aquesta setmana ha estat en una escola i assegura que, malgrat viure en aquest segle XXI dominat per les pantalles, un titella continua fascinant els més petits. I els grans.
{{ comment.text }}