“No dependre de la música m’ha permès gaudir-ne molt més”

Tenint en compte les seves experiències amb Randellaires i The Rusties Blues Band es considera més un músic o un pedagog?En un inici era músic, però amb el temps he acabat fent tanta pedagogia com música. Una raó va ser la de tocar amb Randellaires, on hem recuperat el cançoner tradicional que explica una manera de viure que tenien els nostres avantpassats així com els fets històrics que volien transmetre. Per altra banda, sempre he tingut la necessitat, en sentir cançons com Romeo and Juliet de Mark Knopfler, de saber d’on han sortit, què vol dir, la intrahistòria en definitiva que té aquell tema. Però ens hem fet un fart d’anar a concerts on no t’expliquen res. Només sents una cançó rere l’altra. I això em va fer rumiar que podíem explicar el repertori d’una forma més didàctica al públic. Creu que hi ha una espècie de buidor, tant des dels grups cap al públic com en camí invers del públic cap al grup, del qual només en vol sentir unes cançons sense aprofundir-hi massa?Sí, és això. Fa dies sentia que Madonna es va fer esperar una hora i mitja. Però no només això, sinó que a més tenia prohibit que s’advertís del retard. I després surt a l’escenari, sense cap mena de connexió ni empatia amb el públic. Va acabar i va marxar. A diferència d’això, estaria bé explicar el punt de vista des del qual s’han compost les cançons, quin sentiment tenen, per canviar una mica el model al qual estem acostumats. La música ja és cultura en si mateixa, però entenc que reclama un major grau de cultura musical?Exactament. Em pregunto de quina manera han nascut moltes cançons referents per mi. Sovint s’explica que quan els Beatles vivien tots plegats en un pis, Paul McCartney esmorzava scrambled eggs (ous remenats) i a més ho cantava reiteradament amb la melodia que després va acabar convertint-se en Yesterday, perquè ja tenia a la resta de la banda fins als nassos de sentir-li la cantarella. Sentir per enèsima vegada la cançó sense saber-ho, o en canvi que algú t’ho expliqui, per mi té un substrat molt valuós. Amb els Randellaires ja van començar a fer aquesta tasca.Sí, amb ells ja contextualitzàvem el que cantàvem. Dins mateix del repertori hi havia aquest component, perquè cantes cançons tradicionals on expliques la vida del que llaura, del que sega, o fets històrics com la Guerra dels Segadors. Amb el blues també passa el mateix, però en aquest cas amb la història dels Estats Units. És un estil que pateix molts canvis per fets històrics, més que no pas musicals. Tots els homes del blues han tingut vides bastant dramàtiques. Explicar-ho és molt agraït pel públic, perquè a més de sortir del concert sentint música han après coses. Troba un encaix natural a passar d’un folklorisme propi català a un de molt més universal encarnat en la tradició musical nord-americana?Sí, tot i que són estils molt diferents. Les meves influències inicials venien dels guitarristes britànics que tocaven blues. Però la sorpresa va ser que quan hi aprofundeixes, trobes un folklorisme també molt local durant dècades, però que va travessar l’Atlàntic gràcies al descobriment que van fer-ne a les illes britàniques. Tot plegat amb moltes similituds pel que fa al músic itinerant que va de poble en poble, i que algú li manlleva la melodia que toca i se la fa seva, posant-li la seva pròpia lletra. Sweet Home Chicago, de Robert Johnson, tenia la mateixa melodia que una cançó de Kokomo Arnold, que cantava amb una altra lletra. Aquí a Catalunya passa el mateix amb la Blancaflor o el Ball del Roser. La filosofia de vida era molt similar, salvant la distància geogràfica i de dos estils molt diferents. D’aquesta manera he pogut explicar dues històries. Una a partir dels afroamericans que han patit esclavisme i racisme, i l’altra d’una Catalunya que com a poble també ha rebut bastant. Als anys vuitanta Miquel Grifell ja pujava als escenaris, i encara hi és. Vostè no s’ha buidat com alguns entrenadors, potser perquè la música no és en realitat el seu ofici?Jo tinc una vocació i un ofici. La meva vocació és la de músic. La meva feina, que també m’agrada, té a veure amb la construcció. Fer-ho des de l’amateurisme fa que hi dediquis menys hores i no m’hi hagi hagut de guanyar la vida. Gràcies a això he fet el que he volgut i quan he volgut. Aquesta manca de dependència et permet no estar coaccionat per la indústria. Els músics professionals reben pressions que en molts casos els obliga a fer el que els demanen més que el que volen fer. Creu que ha gaudit molt més de la música així, que no pas havent estat en una banda professional?Fer el que han volgut, ho han aconseguit uns pocs escollits. De fet, a Bruce Springsteen dubto que li diguin què ha de fer, però en la seva biografia explica que el pressionaven per fer una mena de música que agradés al gran públic. Nosaltres hem tingut la llibertat de fer el que hem volgut, pel fet de no dependre’n econòmicament. I ha rebut el retorn del públic en aquest sentit?Hi ha tres casos que es repeteixen en cada concert. Un és el que ve i t’ho diu directament i t’agraeix que li hagis explicat històries a més de cantar-les. Un altre és el que no s’atreveix a dir-ho, però que a distància li veus que tindria intenció de fer-ho encara que per timidesa no gosi. L’últim és el de la persona que a mig concert s’aixeca i marxa perquè se li fa tard, però et fa un gest en senyal d’agraïment. Què és el que més els agrada que els diguin?Que ens ho hem passat bé nosaltres a dalt de l’escenari. Perquè realment, tret d’un parell d’experiències, en grups de festa major, sempre ens ho hem passat bé. Amb la Rusties Blues Band, perquè l’estil et dona una llibertat absoluta d’improvisar si aquell dia et sents inspirat. I amb Randellaires, perquè som tan anarquistes, que pots tocar una mateixa peça en un concert o un altre, i no tingui res a veure. Als anys vuitanta la música disco ens podia semblar pèssima, però ara fins i tot li tens un cert agraïment perquè entens que no era tan dolenta, comparada amb la música que es fa ara.La música de llavors la tocaven músics. Al meu pare no li agradava la música que jo escoltava. Però quan tocaves la guitarra, notava que feies música. Ara, la que escolten els meus fills, en gran part la fan màquines o productors. Lady Gaga o Bruno Mars, o més enllà Michael Jackson, portaven músics molt apreciables. Rosalía ja no porta músics. No vol dir que ella no sigui músic, però ha decidit que en directe no cal portar banda. A cada bugada perdem més que un llençol. I amb la intel·ligència artificial, encara podem anar a pitjor. S’ha fet bona tasca cap a la música en les escoles de Primària i Secundària?El cas que jo conec, que és la Primària del Ripollès, crec que sí que ha fet bona feina. De fet, Randellaires ens hi trobem un cop l’any, i m’he de treure el barret davant dels mestres de música de la comarca. En aquest cas anem bé. En altres zones, ho desconec, però en general estem a anys llum de l’ensenyament musical dels països nòrdics, on està al mateix nivell que les matemàtiques. Aquí és una assignatura maria. I les polítiques culturals han destinat els diners on realment calia?Tant en l’àmbit de concerts com de programació, està molt al servei del que és comercial i famós. Amb els diners d’un concert d’un artista mitjanament conegut a Catalunya que costi 30.000 o 40.000 euros, en tenim per fer trenta o quaranta concerts de gent de nivell d’altres estils potser més minoritaris. I això et permetria tenir concerts cada setmana. I paral·lelament han desaparegut locals de concerts.A Barcelona n’han tancat uns quants de blues en els últims anys. La iniciativa privada té dificultats a organitzar concerts i que siguin rendibles. Per això les subvencions haurien de mirar també aquests altres estils de música.

“No dependre de la música m’ha permès gaudir-ne molt més”

“Com a govern defensarem, sigui quin sigui, el resultat de les votacions sobre el trànsit”

“Els fiscals no volem una condemna sí o sí. Volem que es faci justícia”

“Junts hem d’anar a la nostra, sense ser xenòfobs ni racistes i buscant solucions”

“No hi ha cap pacte amb el govern de Vic, però sí molt bona relació”

LA PREGUNTA

Veu bé que el president dels bisbes espanyols opini sobre política?

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Fan malbé el ninot de l'escola Joan Maragall de Ripoll

Obriran un centre privat de diagnòstic per la imatge a Vic amb una inversió de 6 milions d'euros

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal

El personal sanitari del CAP del Remei de Vic fa un pessebre vivent solidari

Osona Ripolles

Els pobles osonencs que pertanyen a Girona no es plantegen demanar un canvi de província

La Generalitat confirma el futur Palau de Justícia a l’Era d’en Sellés de Vic

Aliança Catalana aconsegueix a última hora els suports per salvar 2,7 milions d'Europa per la nau del Pla de Ripoll