“Tot el dia arrossegueu la guitarra amunt i avall, no sereu mai re de bo.” Aquest fragment de Glòria, potser la cançó més coneguda de l’últim disc de Nyandú i la que obria el seu concert de diumenge, deu explicar força bé el que pensaven d’ells alguns dels seus veïns de la Torre d’Oristà, uns quants anys enrere. Segur que ara han canviat d’opinió, si més no això semblava veient que tot el poble s’havia aplegat al Nadal Nyandú, la cita que ja s’ha convertit en costum. I aquest any més que mai perquè era un adeu al grup “per un llarg temps”. O si més no, un a reveure.
Nyandú venia de fer dos concerts gairebé seguits, dijous a l’Heliogàbal de Barcelona i dissabte a la Jazz Cava de Vic. D’aquells que els agraden: “de curta distància, a prop del públic, n’hem disfrutat molt”. Però el de la Torre és diferent. “En horari familiar, que tothom hi pugui venir i agrair el suport que ens han donat”, deien abans de començar Roger Orriols i Ruben Pujol, mentre l’altre membre del grup original, Ferran Orriols, es guardava la veu fins al moment de sortir a l’escenari. Amb ells ho feia el quart nyandú, el guitarrista Jordi Blanqué, incorporat a l’últim disc i integrat plenament a la banda.
A diferència d’altres vegades, el grup no se situava a l’escenari de la sala sinó en un altre aixecat al mig, amb un desplegament tècnic de gran concert, i el públic encerclant-los. A una banda, sobre l’escenari, els més petits que tenien vista privilegiada. A l’altra, els més grans asseguts en cadires com si fossin a la llotja de l’envelat. El déu-vos-guard del cantant donava pas a més d’una hora i mitja trepidant, sense pausa, fent un repàs a tota la trajectòria de Nyandú durant vuit anys. Després del Glòria i Camps a través, del darrer disc Fernando Rogelio Estévez (2018), sonaven Avui fa bo, del Bum! (2015)i Fotos de calaix, de L’origen de les absències (2012). Aquest disc de debut el reivindicaven en una part específica del concert, que culminava amb el tema Absències. “Ens en sentim orgullosos”, va dir Ferran Orriols. Un disc fet de pressa, amb cançons que els van portar al premi Sona9 i d’altres afegides, que no volen que quedi oblidat. Prèviament, havien sonat sobretot els temes del tercer àlbum, cançons rodones que haurien merescut més èxit si fóssim en un país que quan abraça un estil n’abandona un altre. El power pop de Nyandú no es porta en temps de mestissatges i, ara, de ritmes urbans.
El club dels 27, Seguirem muntant cabanyes, T’estimo un ou, Copo de vento… es van intercalar amb sorpreses com una versió desfrenada i rockera del Barca, cielo y ola de Gato Pérez i fins i tot amb un tema nou, El secret més ben guardat del cor. Una cançó amb més protagonisme dels teclats, de la mà de Ruben Pujol. Potser seran més electrònics els futurs Nyandú, en cas que d’aquí a un temps tornin?
El final del concert, en tot cas, va ser el que s’esperava. Vida, l’èxit Ens tornarem a veure i Vostra, una declaració de principis i amistat de Fernando Rogelio Estévez. “Tot això ens sobrepassa, és molt ben parit”, repetia Ferran Orriols. No hi havia bisos perquè no calen rituals buits, allà tot era sincer. Abraçats a l’escenari, rebien de regal una gran llibreta en blanc, una metàfora de què hi ha futur i que aquest està per escriure encara. “No deixarem de tocar, ens trobarem cada setmana”, deien abans de començar el concert. Si d’aquí en surt algun dia un nou disc, el temps ho dirà. Ells seguiran muntant cabanyes, perquè és el que fan des de sempre, de petits i de més grans quan les cabanyes es van convertir en música. I com va dir Ferran Orriols, si hi ha una cançó que diu “ens tornarem a veure”, tampoc ho podem desmentir.
{{ comment.text }}