En les millors de les prediccions ningú no s’hauria imaginat la bogeria que suposa fer un sold out quatre vegades a l’Estadi Olímpic. Una fita històrica, impensable i inassolible per a cap altre grup català que no fos en aquest moment Oques Grasses.
Dimecres era la primera vegada (de quatre!) que omplien el recinte, un cop anul·lat el concert de dilluns. Una expectativa total: res de vídeos per avançat a les xarxes, cap espòiler i cap referència de l’espectacle que els Oques ens tenien preparat. Quan faltaven vuit minuts per a les 9 del vespre s’apagaven els llums. A la gran pantalla de darrere l’escenari s’hi projecta un vídeo amb els inicis de la banda. Tot acompanyat de les primeres notes de Cara de cul, que interpretarien més endavant. A l’altre extrem, a la porta de l’estadi, una llum deixava veure sis siluetes, mentre que a l’escenari central, Josep Montero, amb el seu inesperable guitalele, encetava Córrer pels camps. “Molt bona nit, Catalunya”, va dir després de cantar-la. “Sense públic no seríem res. Hauria pogut fer aquestes cançons a casa i que no haguessin arribat a ningú. És gràcies a vosaltres que som aquí. Aquesta setmana farem els últims concerts de la història d’Oques Grasses. Va començar per amor i per amor s’acaba. La vida està plena de principis i finals i vull pensar que això és el que la fa bonica.” Petar-ho va començar a sonar, ja amb tots sis a l’escenari principal al qual s’hi sumaria Montero per seguir amb Sta guai, Elefants, Bancals i Com està el pati. I també Cançó de l’aire, en una versió més despullada amb tots set arreplegats en un mateix micròfon. Tot amb unes melodies que ja coneixíem i amb una acústica excel·lent per a un recinte d’aquestes característiques (com a mínim des de primera fila).
L’apoteosi va arribar més endavant quan l’escenari va començar a moure’s, cada oca en una plataforma diferent. Moment per a cançons més enèrgiques com In the night, o Bye bye donant protagonisme a la magnífica secció de vents i percussions. I per tancar, Torno a ser jo, La gent que estimo i Sort de tu, per acomiadar-se d’aquells 50.000 primers afortunats per sempre.
Va ser l’espectacle que esperàvem. Aquest cop, sí. Pensat al detall amb aires de gran producció sense perdre l’elegància que els ha caracteritzat al llarg d’aquests anys. Un format que podia recordar la posada en escena de quan van visitar el Palau Sant Jordi el 2023, sobretot quan s’acompanyaven de coristes, ballarins i altres músics a l’escenari, però també per les versions més orquestrades. Per a la sorpresa d’alguns, cap col·laboració i per a la decepció d’uns quants, només una cançó dels primers discs (més enllà de Passos importants i Cul només van interpretar Cavall estable amb una referència evident als inicis).
Ara haurem d’acostumar-nos a viure sabent que Oques ja no hi seran. Tot se’n va i tot torna, diuen. Un miracle, Oques Grasses, que hem tingut la sort de viure i ells la sort de regalar-nos moments i molta vida. Unes oques que fa temps van deixar d’anar descalces per coronar els palaus, les granges, les cases i els cors de tothom. I per això els estem infinitament agraïts.
