“Per als maquis, la Guerra Civil no es va acabar l’any 1939”

Entre els maquis, els guerrillers que van combatre des de l’interior de Catalunya contra el règim de Franco, la figura de Ramon Vila, ‘Caracremada’, va destacar per ser el darrer a caure. No va ser fins l’any 1963 que la Guàrdia Civil va aconseguir abatre, a Castellnou de Bages, aquest anarquista insubornable, membre de la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que creia que la lluita armada basada en el sabotatge d’infraestructures ajudaria a fer caure la dictadura d’Espanya. El filòleg i escriptor Llorenç Capdevila (Alpicat, 1963), col·laborador d’‘El 9 Magazín’, ha estat el primer de convertir aquest maqui en personatge literari. Ho fa a la novel·la ‘Li deien Caracremada’ (Empúries). Qui eren els maquis? Potser hi ha gent de noves generacions que no sap que molts anys després de la Guerra Civil encara hi havia gent que lluitava contra Franco a Catalunya.És que per a ells no s’havia acabat, la Guerra Civil. Continuaven lluitant contra el feixisme. Els maquis eren guerrillers, perquè no podien ser un altre tipus de soldats en aquell moment. La majoria havia participat en la Guerra Civil, i alguns havien participat en la Resistència francesa contra el nazisme, durant la Segona Guerra Mundial. És d’aquí d’on ve el nom de maquis, que era com els anomenaven. Confiaven que els aliats, un cop guanyada la guerra, acabarien amb l’únic regim feixista que quedava a Europa. I en certa manera, entenien que la seva funció era preparar-los el terreny. Però com tots sabem, Franco va acabar pactant amb els americans i mantenint-se fins que va morir. Tot i això, determinats maquis –com el mateix Caracremada– no es van rendir…Els anys de més activitat dels maquis a Catalunya van ser des del 1944 fins al 1950 aproximadament. El 1944 és quan hi ha la invasió de la Vall d’Aran, tot i que va acabar essent un fracàs. Hi ha un moment en què es veu que no hi ha res a fer, que els aliats no combatran contra Franco. Els dirigents comunistes i anarquistes, cada un per la seva banda, admeten que la lluita armada no té cap sentit. I queden uns quants irreductibles, el darrer dels quals és Ramon Vila, que morirà l’any 1963. A Quico Sabaté l’havien matat l’any 1950; a Facerias, un any abans que Sabaté, i Massana s’havia retirat l’any 1951 i vivia a França. Noms gairebé mítics, per a unes generacions…Sí, tot i que no se’n pogués parlar gaire. Oficialment, només es podia parlar de delinqüents, criminals o bandolers. Evidentment, no es podia parlar en públic d’ells com a maquis, ni menys com a guerrillers. Aquesta novel·la, però, no és una biografia d’en Caracremada, sinó el retrat d’un moment concret, els darrers dies de la seva vida que transcorren al Bages. A prop d’on viu vostè. És la coneixença del lloc, el que l’inspira a escriure-la?En part, sí. Ja fa temps que visc al Bages, i segurament aquesta novel·la no existiria si fa tres anys no me n’hagués anat a viure justament a Castellnou, on el van matar. A mi m’agrada molt passejar i sortir a córrer per l’entorn, i hi ha un lloc concret –una masia avui en runes– que es diu la Creu de Perelló. Aquí és on van passar dos fets importants relacionats amb els maquis: l’any 1945 amagaven dos maquis comunistes, la Guàrdia Civil ho va saber i els van anar a matar i també van executar els pagesos davant dels seus fills. Just en aquest indret, davant de la masia, que ja era deshabitada, la matinada del 7 d’agost de 1963, paren una emboscada a en Caracremada i el maten també. L’indret em tenia fascinat des del primer moment que el vaig veure, per la coincidència d’aquests dos fets. Quan encara aquesta novel·la no existia ni en el meu cap, era com si aquí ja hi tingués el principi i el final d’una història. Em quedava farcir-la, que va ser quan vaig tenir uns personatges definits i un argument clar. Caracremada no havia fet altra cosa a la seva vida que lluitar. Que no hauria sabut fer res més, el “resistir és vèncer”.Si més no, això és el que se’n sap. Devia tenir vida privada també, però el que se’n coneix és una lluita permanent. Encara que sigui el personatge real del relat, és el meu Ramon Vila. Un personatge d’una integritat granítica en els seus principis i ideals. Algú que viu per la idea anarquista que tothom té dret a ser feliç. I la lluita per això el porta, quan té 16 anys, a afiliar-se a la CNT, durant la Guerra Civil a lluitar dins d’una columna anarquista i més tard a participar en la Resistència francesa, on va arribar a comandar un escamot de dos-cents homes, arribant a participar en alguna acció que va facilitar el desembarcament de Normandia. I a continuar després, perquè vivia per lluitar per la idea fins i tot quan el comitè polític de la CNT instal·lat a Tolosa de Llenguadoc decideix continuar només per la via política. Caracremada té en la novel·la el seu antagonista, la seva nèmesi, que és un guàrdia civil de ficció anomenat Jerónimo que també fa de la persecució del maqui un objectiu vital. I té els seus motius, vostè no el presenta com el dolent de la trama, com un malvat sense matisos.És que com a novel·lista tinc la pretensió que els meus personatges siguin humans, busco que tinguin una complexitat. Quan en la meva ment apareix Jerónimo Bayona és un antagonista clàssic, l’oponent que necessitava. Al prendre forma, diríem que vaig anar coneixent les seves complexitats. És un guàrdia jove a qui, al principi, li maten un company i amic… i li mata Ramon Vila. Per això s’obsessiona a capturar-lo. I al llarg dels anys anirà descobrint coses d’ell mateix que no sabia. També hi tenim la Núria i en Miquel. Nens i joves de postguerra, fills de la misèria i la repressió que coneixeran en Caracremada.La novel·la podríem dir que és la història dels perdedors de la guerra. Perquè tots els personatges que hi surten són perdedors. La Núria i en Miquel tenen la seva funció dramàtica. Ella és com una ànima bessona de Caracremada, una nena a qui li maten els pares només de començar i això la deixa muda durant deu anys. Però és algú sense malícia, i això la connecta amb Ramon Vila, a qui més d’un testimoni el definia com un tros de pa. Per això quan es troben, s’entendran des del punt de vista humà. En Miquel, per altra banda, és un noi que coneixerà de ben jove la crueltat de la repressió franquista i sintonitzarà amb les idees més contràries al règim. Es relacionarà amb Caracremada potser no tant des d’un punt de vista humà sinó ideològic. Vol dir que en algun altre país, de gent com Caracremada no n’hauríem fet més llibres o fins i tot pel·lícules?Són personatges que van tenir vides amb una èpica que els fa absolutament literaris i cinematogràfics. La raó principal que no se n’hagi parlat prou és que en el seu moment van estar estigmatitzats i marcats com a simples delinqüents. I la generació que hi va coincidir o els va conèixer va parlar tan poc del que va passar aquells anys que han quedat oblidats. No ha estat fins fa relativament poc temps que els maquis catalans s’han començat a estudiar d’una manera seriosa i historiogràficament rigorosa. Des del punt de vista literari, diria que soc el primer que fa una novel·la sobre un maqui, exceptuant algunes incursions com La sega, de Martí Domínguez, que parla dels maquis del Maestrat. I en castellà, és clar, Inés y la alegría, d’Almudena Grandes, ambientada en l’ocupació anarquista de la Vall d’Aran. A mi, però, m’interessava més aquest perfil de personatge solitari que viu en una mena de fugida endavant i lluiten pràcticament sense cap suport.

“Per als maquis, la Guerra Civil no es va acabar l’any 1939”

El cos no mira el calendari

L’ortografia és una pedra a la sabata?

Coca de recapte

“Una cosa que podem fer a través del so és transmetre moltes emocions”

LA PREGUNTA

Creu que és beneficiosa l’expedició a la lluna?

Tres cotxes implicats en un accident a la C-17 a Gurb

Mor un home en un accident laboral a Ripoll

Una detinguda per estafar un home en la compra d'un cotxe a Sant Hipòlit de Voltregà

El crac que comprava sabates a Vic

Obre a les Masies de Voltregà El Ganxo, un nou bar musical

Lluc Crusellas presenta la nova línia de mones per aquesta Pasqua

Multes per actuacions imprudents: dels 150 euros per fals a Vic fins a 2.700 a excursionistes al Ripollès

Carme Molist i Emili Vilamala, premiats per les seves fotografies

L'equip de govern de Vic rectifica i no eliminarà els casals d'estiu municipals

L'R3 encara ha ampliat el temps de viatge de Vic i Ripoll a Barcelona els últims 25 anys