Mentre Núria Silvestre, directora de la biblioteca de Manlleu, llegeix els seus mèrits i premis, Joan Margarit fa un gest expressiu i còmplice amb les mans: “No cal”, ve a dir. O no és allò que importa. L’Auditori de la Fundació Antiga Caixa Manlleu era ple, dilluns, per escoltar el poeta acabat de guardonar amb el premi Cervantes per la part de la seva obra poètica escrita en castellà. Una absoluta casualitat, perquè l’acte feia dies que estava previst en aquest lloc i hora, i Margarit era a Manlleu en el marc del club de lectura que ha treballat el seu darrer llibre de memòries, Per tenir casa cal guanyar la guerra.
El premi Cervantes potser ha portat més gent a l’acte, però ni el guardonat ni el públic que pot fer preguntes al final de l’acte no hi fan cap referència. Margarit vol parla de vida i de poesia, seguint el fil de les preguntes que li fa la professora Anna Piella, que condueix el club de lectura, o escapant-se del guió: “El problema de tractar amb persones de més de 80 anys és que no tenen aturador… i tant me fa!”, proclama enmig d’una rialla general. Les seves reflexions sobre la poesia fugen dels tòpics. Lírica allunyada de la realitat? “La poesia està arrelada en el sentit comú, sense ell se’n va a fer punyetes.” Poesia i vida que es barregen? “La vida és tot, per escriure poesia has de tenir una vida.” I si la tens, conclou, llavors sí que podràs escriure. Poesia com a taula de salvació? Això sí. Davant d’un sotrac vital, què et consola? “Un partit de futbol, no… només tens dues coses a mà, la música i la poesia.” Però no et vindran regalades, com si res, no cauran del cel en el moment que les necessites. Picasso deia que la inspiració t’havia d’agafar treballant, i Margarit diu que la pena t’ha d’agafar llegit, si vols que la poesia et faci de consol. “Si algú vol que la poesia li serveixi, ha de llegir poesia.” I la tindrà a mà, allà, quan li calgui. Però no hi ha res que ens vingui regalat, ni tan sols els versos.
Margarit és dels poetes que sap recitar la seva pròpia poesia, una virtut que es dona per suposada però que no va de sèrie amb la condició d’escriptor. Ell sí. Es troba massa encotillat en la cadira que li han assignat i s’aixeca. Recita De senectute. Ha passat una vida sencera, des d’aquell nen que fins als 10 anys va anar poc a escola, a Girona (i que recorda com “una època molt especial” en què una ciutat se li obria cada dia), fins aquesta vellesa lúcida i enèrgica que desplega ara. Hi ha hagut vida, o sigui, matèria per escriure. Fins i tot en la seva professió d’arquitecte hi ha pouat.
L’home del premi Cervantes no té inconvenient a recitar poemes a la carta. “Em pot recitar Voldran et moris?”, li demanen des del públic. “Un moment, em sembla que l’he portat… sí.” I recita. Una noia se li sincera: “Hem vingut perquè la nostra professora de literatura ens ho ha recomanat… però les seves lletres m’han arribat, ara tinc ganes de comprar-me un llibre i llegir més de vostè”. Algú que sembla que és arquitecte li diu que el primer llibre que va llegir d’ell era un manual de càlcul d’estructures. Margarit va titular així tot un poemari i, a més, explica una anècdota: amb el seu soci de despatx, va projectar una estructura metàl·lica a Vitòria –premiada a escala europea– que havia de ser un mercat de bestiar fins que es van adonar que no tenien bestiar per posar-hi. Hi va acabar jugant l’equip de bàsquet de la ciutat, que llavors era el Taugrés, i després es va enderrocar. Però ha quedat immortalitzada en un poema, com si fos una metàfora que les paraules perduren més que les construccions. Havia vingut per parlar d’un llibre que és la seva memòria, i amb la seva memòria vol acabar. Amb el poema Coratge: “La guerra s’ha acabat / La pau no arriba / Rude i silenciosa cau la tarda / Tinc quatre anys, miro l’àvia com pixa / Dreta vora un camí…”. Aplaudiments.
{{ comment.text }}