Des de l’èxit global que va tenir El juego del calamar, enmig de la pandèmia mundial del coronavirus, vaig enamorar-me de les sèries sud-coreanes. M’enganxen les trames que van al gra, sense mitges tintes, i, encara que soni estrany, adoro la sobreactuació i algunes actituds infantils dels protagonistes de les ficcions de la península de Corea. El juny del 2023, pocs dies després que l’OMS decretés el final de l’estat d’emergència per la covid-19, Netflix estrenava la primera temporada de Perros de caza (Bloodhounds), un còctel ben mesclat a cavall del drama, l’acció i el suspens. La trama s’ambienta en plena pandèmia i narra la història de Kim Geon-woo. És un noi jove que volia ser boxejador, però per culpa d’un deute decideix, juntament amb el seu millor amic, Hong Woo-jin, treballar pel senyor Choi, una llegenda del món dels préstecs privats. El prestador, amb l’ajuda d’una jove que tracta com la seva hereva, deixa diners als més necessitats sense interessos. Una bona obra de caritat que no agrada a la competència i d’aquí que acabi mort.
En la seqüela, que va estrenar-se el passat 3 d’abril, han passat tres anys des d’aquells fets. La vida ha somrigut als dos protagonistes, ja que Geon-woo és un boxejador professional i Woo-jin li fa d’entrenador. Ambdós viuen en una mansió amb la mare del primer, però no els ha pujat la fama al cap ni els enceguen els bitllets. Al contrari, són dos nois nobles, educats i amb un gran sentit de la justícia. Aquest cop, els adversaris que hauran de combatre no són uns prestadors, sinó els organitzadors d’una lliga de boxa internacional clandestina on es fan combats sanguinaris dins d’una gàbia de metall. Uns combats que mouen apostes de milions de wons a través de la dark web. Uns duels il·legals que, en alguns casos, són a mort. L’antagonista de la sèrie és Baek-jeong, interpretat per Rain, un cantant i actor molt conegut a Corea. Un home fred, implacable i mogut per l’ambició dels diners, acompanyat d’uns sequaços pèrfids com ell. Baek-jeong tindrà l’objectiu de lluitar contra Geon-woo. Provarà de segrestar-li la mare per fer-li xantatge i obligar-lo a combatre.
L’argument no és el punt fort de Perros de caza, perquè l’acció brilla per sobre de tot. Les baralles multitudinàries i els combats singulars són espectaculars. Coreografies de cops de puny, puntades de peu, ganivetades i una dansa de cops compassada. A cada episodi hi ha almenys una o dues escenes de lluita brutals i, encara que sembli mentida, són millors els uns contra un que no els combats del protagonista amb desenes de rivals a l’estil dels videojocs beat’em up (jo contra el barri). El motiu és simple: lluiten els més forts. La temporada va in crescendo i no hi ha capítols de transició. Cada episodi sol acabar amb un final penjat impactant. Els dos darrers són extremadament violents. No aptes per a espectadors sensibles. El suc de tomàquet inunda les escenes amb morts i pallisses antològiques. També hi ha moments de llagrimeta, però costen més de creure per allò que deia al principi de la sobreactuació. El final queda obert i encaminat a una tercera temporada de repartir llenya a tort i a dret. L’esperem com els gossos de caça cada dijous quan surten de la gàbia a la recerca del conill o el porc senglar.FITXA TÈCNICA
Plataformes: Netflix
Gènere: Drama, acció i suspens
Llengua original: Coreà
Català: No. Doblada al castellà
Capítols: 7 (15 en total en dues temporades)
Director: Kim Joo-hwan
