Hi havia un dibuix per cada segle i, pel segle XX, un per cada dècada. La col·lecció la va adquirir llavors l’Ajuntament de Vic, i tot just aquesta primavera va quedar instal·lada a la nova seu de les oficines municipals d’Educació i Cultura, a la plaça Gaudí.
Veure tota la col·lecció penjada, com una unitat, “em va fer molta il·lusió”, reconeix la ninotaire, conscient que “sense estar unificada no tindria sentit, no s’entendria”. Al mateix temps, però, se li va encendre una bombeta: aquella col·lecció havia de tenir continuïtat. Per això va proposar a l’Ajuntament que, “mentre pugui dibuixar”, anirà afegint un dibuix per cada nova dècada del segle XXI.
Escollir un fet que retratés aquesta primera dècada no li ha resultat fàcil. Les noves tecnologies, per exemple, ja van quedar traçades en l’última dècada del segle XX, amb un dibuix sobre la informàtica. També havia pensat en un aspecte tan universal, i encara ben actual, com és la crisi econòmica, “però què vols que et digui, també m’empipava, massa negatiu”.
Al final ho ha tingut clar. Ha centrat el dibuix en les consultes populars pel dret a decidir sobre el futur de Catalunya. “Pot semblar un tema molt local però crec, sincerament, que és un problema d’abast internacional”.
I és que Pilarín Bayés afila el llapis quan parla d’aquest tema: “Era de les que creia que quan vindria la democràcia els ho acabaríem fent entendre; que era un problema que no els ho havíem explicat bé, però veig que els diferents governs espanyols no estan per la feina”.
Bayés insisteix que “més que jo voler marxar, tinc la sensació que m’han fet fora”. I, sense perdre la seva afabilitat, envia un missatge als governants d’aquest país: “Si els polítics no hi volen estar al davant, ens hauran de venir al darrere”. La ninotaire confia haver il·lustrat aquesta sensació de “frustració” a través d’una vinyeta que aquests dies ja està acabant de pintar.
La col·lecció, però, no s’atura aquí: “Vés a saber què passarà la dècada que ve!”, conclou Bayés.
