El titular que va sorgir de la presentació que va fer del llibre a Vic era “Albert Om: “Tots venim d’on venim”. És un bon resum.
Sí, tots venim d’on venim. El llibre és un homenatge a la generació dels pares, però per altra banda és també saber d’on vens tu. Tot té uns orígens i és investigant en aquesta memòria familiar que intentes veure quines són les reflexions que pots fer en l’àmbit col·lectiu d’aquest temps i país.
Vostè ve d’una família, tant per part de mare com de pare, castigada per la guerra. És un punt de partida inquietant.
Una cosa que crec que serveix a moltes famílies és la conclusió a la qual arribes llegint el llibre: allà on van agafar la vida els nostres pares i on ens l’han deixat a nosaltres… Ha sigut un molt bon relleu. No sé si en altres generacions es podria dir el mateix. Tot el llibre és una escriptura fragmentària, tal com et venen els records. Poden semblar desordenats, però tot té un ordre. D’alguna manera tot encara està influït per aquesta dictadura tan llarga, per la moral catòlica… Hi ha moltes coses que expliquen com es parlava a casa, de què es parlava i sobretot de què no es parlava.
La dictadura i la moral catòlica. Ja ho ha expressat en algun moment: la dictadura existia, però Franco quedava lluny, no?
És clar. El capellà no, era molt a prop. Sí que hi havia les parelles de la Guàrdia Civil, però un dels instruments principals per transmetre el control moral era a través de l’Església. Era una moral que també crec que explica el títol Què dirà la gent. Com una mena de tribunal popular invisible que havia de jutjar els teus actes. A casa, tant la família del pare com la de la mare eren republicanes. Acaba la guerra i què fas? Te’n pots anar a l’exili –ells no ho van fer–, pots canviar de jaqueta i anar amb la camisa blava –ells no ho van fer–, i l’opció que van triar és intentar dissoldre’s. Deixar de ser els fills d’uns rojos per no ser ningú, per no donar motius per parlar, ni per bé ni per mal.
Retrata com era la família per com són, però sobretot per com parlen. El llibre és un exercici de recuperació de paraules, d’unes expressions molt nostrades. Som com parlem?
Totalment. El que lliga tots aquests records és la manera de parlar de casa, de la Plana, d’aquest català tan viu. Josep Maria Espinàs té un llibre amb una frase que em va agradar: “A mi les paraules sempre m’han drogat”. Els que treballem amb les paraules hi estem enganxats. Per tant, el llibre és un plaer lingüístic, però la llengua va més enllà d’això. Reflecteix una manera de pensar, de ser i de fer. Darrere de les paraules que et deien i que no et deien, hi ha un país. Una de les frases que he recordat més de la meva iaia és quan anaves a demanar-li calés i et deia: “Em fas festes i no me’n sols fer? M’has de fotre o m’has de menester?”. Hi ha desconfiança, però també ironia.
Hi ha aquesta part de les paraules, però també és un llibre molt íntim. S’ha despullat gairebé.
Sí. Jo no ho hauria dit mai, però trobo que ja tenim una edat i que jo he explicat les coses tal com les he viscut. Els pares ja no hi són, i això ajuda que es puguin desclassificar alguns secrets familiars. Quan escrivint he tingut el dubte de si això ho explico o no, sempre he optat per explicar-ho.
I es nota canviat també. Ha evolucionat d’aquell nen i, fins i tot, reconeix que en la dicció i en el parlar ha perdut una mica l’accent.
Sí, però això no t’ho veus. És com fer-te gran. Com que tu et vas veient cada dia al mirall no veus el salt que veu la gent quan han passat 15 o 20 anys. Amb el parlar, un dia vaig anar a Els matins de TV3, amb Helena Garcia Melero, i em va tirar el tall de la meva primera intervenció a Malalts de tele, que és el primer on vaig participar. Em vaig sentir dient “Malalts de tele” amb les eles marcades i vaig pensar que ho havia perdut. Jo no he volgut perdre l’accent, però la contaminació del lloc on vius també existeix. I a contracor, com quan et fas gran, passa això, que a vegades perds l’accent.
Això passa amb els anys. Parlem d’un llibre de molts anys, que està fet a foc lent?
Sí, hi ha un moment que t’entra el desig o et fas l’encàrrec de preservar la memòria familiar. Els pares es comencen a fer grans, jo ja tinc una certa edat i tinc ganes de mirar enrere. Són molts anys sense saber quina forma tindria el llibre, però són molts documents oberts i moltes llibretes apuntades d’aquesta història familiar.
Tot i que diu que si ha tingut el dubte sempre ha optat per publicar, també explica que la seva mare pensaria si hi havia la necessitat de fer-ho.
Sí, la mare era molt reservada i tenia molt talent, com tantes dones d’aquella generació que no van poder expressar-lo. Tot i així, la mare, abans de morir, va saber que escriuria aquest llibre i em va fer una rialla d’orella a orella. Per tant, hi hauria l’orgull, encara que es barrejaria amb la vergonya d’aquesta frase que hem sentit tants cops: “Vols dir que hi havia cap necessitat de fer això?”. I sí que hi era, perquè és netejar, esbandir i fer brillar records.
Mai ha tingut cap prevenció per explicar que tenia avis republicans, però en canvi una cosa tan quotidiana com que vivia en una casa amb piscina, ho portava amb reserva.
Sí, no vols ser el diferent. Aquesta família represaliada, que passa unes dècades molt dures, hi ha un bon moment que progressa i als anys 70 li comencen a anar les coses bé, i li toca la rifa de Nadal.
A vegades hi ha un punt de sort, que és ben exemplificat amb això.
Em fa molta ràbia perquè jo tenia 6 anys i no en tinc cap record. Toca la grossa de Nadal i no recordo res. Això m’ho han hagut d’explicar el germà i els pares. És el premi que tenen ells a tants anys tan durs.
De fet, és coherent amb la societat del moment i la Plana de Vic. Creu que això ha canviat.
Sí. Les ciutat són més obertes, barrejades i grans. La mirada dels altres hi és sempre, i pot ser una mica fotuda si t’impedeix fer coses. Has d’intentar desempallegar-te’n. Se sent a dir molt que abans tot era millor. Algunes formacions polítiques ho utilitzen com una glorificació del passat. Si abans tot era millor, quan és abans? Situa’m l’any.
La resposta quina seria, que no és així?
Escrivint aquest llibre, que em diguin quan és abans que era millor. Això no treu que les societats s’hagin barrejat tant que sigui difícil d’encaixar. Si llegeixes Laura a la ciutat dels sants, era difícil encaixar gent de Barcelona aquí. El meu germà es va casar amb una noia de Barcelona i era la forastera. Era la llarga, perquè era alta, venia de Barcelona.
Aquestes expressions les deia la seva iaia, no?
La iaia Miqueleta, la mare del meu pare. Jo llegia Laura a la ciutat dels sants, que era de 30 o 40 anys abans, i pensava que encara hi havia alguna cosa d’això. Per tant, que s’hagi fet tota aquesta transformació amb el preu que s’ha pagat em sembla que està bé, i que el que hem de treballar tots plegats és ampliar la frase de “primer els de casa”. La gent que treballa a les nostres empreses no és de casa? Els que ens cuiden els pares no són de casa? La noció dels de casa potser està bé que l’eixamplem.
Dels aspectes íntims que té el llibre n’hi ha un que em crida l’atenció que és que explica que mai li va dir al seu pare que l’estimava. Només quan estava sedat, que no el podia sentir ni contestar.
Afortunadament. L’hi hauria creat un problema dels grossos. L’últim nit a l’Hospital General de Vic em vaig quedar a dormir amb ell i li vaig dir, però sabent que no em sentiria, perquè ell ja m’havia demostrat que m’estimava i jo també a ell, però no ens ho dèiem. Les generacions d’homes eren així. I si ell m’hagués sentit dient-li que l’estimava hauria pensat que em passava alguna cosa.
Aquest retrat familiar connecta amb una generació i amb una societat.
Hi ha gent de la meva edat, de Barcelona, que em demana quina edat tinc, perquè ells no han viscut el que explico. Jo crec que hi ha diversos factors: uns és un ambient més de poble, i l’altre és el fet de ser el petit de la família. Amb el meu germà ens portem 11 anys. Era un nen mirant-me un món de grans.
En aquest context traspua també la dificultat que hi havia per ser feliç. Semblava que la felicitat no es podia acabar d’expressar.
Rieu, rieu, que ja plorareu. El plaer estava molt mal vist. En aquest món que vaig albirar quan era petit hi havia la mortificació. Amb la meva iaia paterna li veia, que anava negra sempre, que semblava que estigués més per servir que per viure.
Alhora això contrasta amb una família amb molt sentit de l’humor.
Hi ha gent que em diu que ha rigut molt amb el llibre, i d’altra que em diu que ha plorat. El pare ho tenia molt això, tenia els dos extrems.
Com a periodista, la matèria primera són les paraules. Veiem aquest llibre i tota la riquesa lèxica que anem perdent. És l’exemple de territori.
Quan vaig començar a EL 9 NOU, no teníem un estàndard popular de periodisme. El català que teníem era més literari. En els últims anys ens estem contaminant del llenguatge dels polítics, que és més burocràtic. La llengua que parlaven els pares tenia molta riquesa lèxica. Al meu germà, que anava amb moto i portava barba, li deien que era un esfotreçat. Si totes les famílies parlem amb aquesta llengua, no només estarà viva, sinó que ho estaran els pares.
I què dira la gent?
Vols que et digui el que li deia a la meva mare quan m’ho deia? La gent que digui el que vulgui. Però de moment el que m’estan dient em fa està content, amb la resposta i amb com ha connectat amb la gent.
