Ramon d’Abadal i la Catalunya de l’any 1000

En els propers mesos, l’Institut d’Estudis Catalans publicarà el darrer volum de Catalunya Carolíngia, un dels projectes més ambiciosos de la historiografia catalana que Ramon d’Abadal i de Vinyals (Vic, 1888 - Barcelona, 1971) va començar ara fa just un segle, l’any 1920. Una coincidència que explica l’alçada de mires i la influència que té avui encara la figura d’aquest vigatà “investigador de la nostra història”, tal com se’l qualifica en el títol de l’exposició que aquests dies es pot veure al Museu Episcopal de Vic (MEV). La mostra produïda pel mateix museu, l’Ateneu de Vic i la família d’Abadal del Pradell commemora els 50 anys de la mort del que és considerat un dels pares dels estudis medievalistes a Catalunya.“Abadal va posar llum en el que fins llavors era un període fosc de la història de Catalunya, els segles IX i X”, explica Santi Ponce, historiador i professor de la UVic-UCC, que ha comissariat l’exposició. I no era precisament perquè no fos ric, aquest període. Catalunya és un dels llocs d’Europa on es conserva més documentació anterior a l’any 1000. Un moment transcendental, en què els comtats de l’anomenada Marca Hispànica es van desfent de la tutela de l’imperi carolingi, després de la mort de Carlemany. S’independitzen. Abadal, autor de més de 80 publicacions al llarg de la seva vida, el va abordar des d’un punt de vista rigorós, allunyant-se dels mites de la historiografia romàntica. “L’ideal patriòtic, per un català, ha de ser obtenir per al seu país la millor historiografia, no pas la més plaent”.D’on li venia aquest tarannà? Nascut en una família de propietaris agrícoles benestants, va poder tenir una bona formació acadèmica. Després dels Maristes i el Seminari, a Vic, va estudiar Dret a Barcelona. “La seva formació com a jurista li va permetre d’entendre més bé el procés d’independització dels comtats catalans”, explica Ponce. Es va doctorar i va marxar a París per formar-se en la seva vocació d’historiador, en institucions com l’Éscole d’Hautes Études de la Sorbona, i va tornar a Catalunya amb un bagatge que poques persones tenien en la seva època. Responia al perfil ideal del noucentisme: arrels catalanistes sòlides i preparació acadèmica molt per sobre de la mitjana. La que l’historiador Jaume Vicens Vives va anomenar generació de 1917, que en aquell any arribaven a la trentena i es disposaven a dur les regnes del país. Desgraciadament per a ell, va ser l’any de la mort del seu pare i va haver de posar-se al davant de la gestió del patrimoni familiar, i va alentir el ritme dels seus treballs d’història. Tot i això, ja havia començat a treballar en el seu gran projecte vital, la Catalunya Carolíngia. Es tractava, ni més ni menys, que de publicar tots els documents escrits a Catalunya abans de l’any 1000. Hi continuava treballant quan va arribar la Guerra Civil i va haver d’exiliar-se per un temps a Roma. Un incendi a la seva casa de Barcelona li va arrabassar bona part de la feina. Es van perdre fitxes, transcripcions de documents… una feinada que va haver de tornar a començar. Els anys posteriors van ser, però, els més fecunds de la seva obra, amb un ritme constant de publicacions, algunes de les quals van assolir una considerable popularitat perquè se’n van fer edicions destinades a un públic no acadèmic: Els primers comtes catalans (1958), Com Catalunya s’obrí al món mil anys enrere (1960) o Els precedents antics de la història de Catalunya (1967) o Dels visigots als catalans (1969). Pel que fa a la Catalunya Carolíngia, quan va veure que la feina era tan ingent que el despassava i que no podria acabar-la, va començar a distribuir feina entre medievalistes de la seva confiança per garantir la continuïtat del projecte. Els reconeixements li van arribar de molts llocs, però no li agradaven (“tremolo enfront de les lloances”, deia). Possiblement, li hauria agradat el que se li fa ara, perquè creia que els homenatges “convenen més als difunts, i als difunts de llarg temps, quan pesa més l’obra que la persona”.D’Abadal va ser actiu en altres àmbits, com el periodisme o la política. En aquest, va militar a la Lliga Regionalista i Acció Catalana, i col·laborant amb la Mancomunitat de Catalunya. Després de la Guerra Civil, però, la va abandonar i només va acceptar formar part del Consell Privat de Joan de Borbó. Creia que amb ell podia tornar la democràcia. LLIBRES I OBJECTES, A L'EXPOSICIÓ L’exposició al Museu Episcopal presenta la trajectòria de Ramon d’Abadal a través de plafons. En vitrines, es poden veure manuscrits de l’historiador, tant de les seves obres com de correspondència que mantenia amb personalitats i institucions. També les seves publicacions, i una altra mostra els seus objectes més personals: des del bastó que feia servir per fer excursions, amb plaques de refugis de muntanya –era un enamorat dels Alps–, fins a la brúixola que sempre duia. L’exposició serà itinerant. A la fotografia, el seu comissari, Santi Ponce, explicant-la en la inauguració.

Ramon d’Abadal i la Catalunya de l’any 1000

La ‘cartera’ del Pare Noel

De Vic a rei dels ‘music hall’

Entre Santa Llúcia i Nadal

Els cent concerts del KOK

LA PREGUNTA

Creu que s’està fent bé la gestió de la pesta porcina?

Les millors imatges del Mercat Medieval de Vic

La febre per trobar el número de loteria de l'anunci d'un torró ha arribat fins a Tona

Tres persones intoxicades per monòxid de carboni als Hostalets de Balenyà

Febre pel dècim que surt a l’anunci del torró

“Portem 22 mesos queixant-nos dels paons i no ens fan cas”

La Rosada de Prats de Lluçanès obre portes a una nova manera de viure i envellir al món rural

Set detinguts i una vintena de denúncies en un dispositiu Kanpai contra la multireincidència a Vic i Manlleu

Roda reparteix 1,8 milions d'euros d'un primer premi de la loteria

El veí de Barcelona investigat per un terreny a Manlleu evita declarar

Girbau celebra un dinar de jubilats a les portes de Nadal