És el mes de desembre de l’any 1946 i Ramon Plandiura neix a Alpens, “en una casa de tres pisos que compartim amb Ajuntament i escola”. Del poble, no en recorda res perquè la família en va marxar quan ell tenia només 2 anys. D’on sí que té records inesborrables és de Sant Hipòlit de Voltregà, el lloc on es van establir després, seguint el camí itinerant d’un pare que és mestre. I aquests records són el nucli d’El petit Ramon Frederic (Ed. Cal·lígraf), el llibre que Plandiura –conegut per la seva activitat com a advocat laboralista i com a docent universitari– va presentar al Casino de Vic.
El llibre s’escriu des de la vida adulta “però no vol adoctrinar ni passar compte amb res ni ningú”, va dir el pedagog Antoni Tort, que el va acompanyar en la presentació. No són unes memòries ni molt menys un llibre d’història. Perquè la mirada de Plandiura és la del nen que va ser: “Em poso en la pell del petit Ramon Frederic per entendre què pensava i com sentia, de manera semblant a quan, exercint d’advocat, intentava posar-me en la pell de la persona que defensava”. I admet que s’hi va trobar “còmode” en el seu jo infantil, mirant aquell Sant Hipòlit de mitjan segle XX sense obsessionar-se “a ser fidel a uns fets” sinó fidel al pòsit “que van deixar en la memòria d’aquell nen”. El fill del mestre que va arribar al poble en el lloc d’un altre, republicà, que havia estat afusellat. I que descriu “amb delicadesa” aquell ambient que era “com una teranyina on quedaven atrapats vencedors i vençuts”. Un temps de silencis per part dels grans, però també dels infants, que Plandiura reviu parlant de família, d’escola, de religió, de jocs, de primers amors i de la descoberta de la vida en aquella Osona de la postguerra.
{{ comment.text }}