Històricament, al santuari de Rocaprevera, un dels llocs més emblemàtics de Torelló, els pabordes s’han encarregat d’organitzar l’aplec que té lloc el tercer cap de setmana de setembre. Molts anys abans, al segle XIX, es parlava de la figura dels obrers que tenien una funció similar. Per ser paborde s’havien de complir alguns requisits: “Ser de Torelló i estar casat per l’Església”, explica Eudald Vila, el paborde viu més antic –ho va ser els anys 1955 i 56–. Un altre requisit era que, dels que entraven cada any, “dos havien de ser de dins el radi del poble i un de l’extraradi, de cases de pagès, de fora del centre”, afegeix Vila. Inicialment eren només homes i les dones “anaven a l’ofici” i feien altres tasques com netejar, engalanar i posar flors a l’església. Va ser a partir de la dècada dels anys 60 del segle XX que es va valorar més la seva tasca i es van nomenar les dones com a pabordesses, oficialment.
Ara, la figura del paborde, si més no a Torelló, passarà a ser història. Christian López i la seva dona, Rosa Jana Pla, són els últims pabordes. Van entrar l’any passat per “donar un cop de mà a organitzar l’aplec”, amb la resta de parelles que havien entrat feia dos i tres anys. La resta de companys, en haver acabat el seu període de dos anys –alguns se n’hi van estar més per la manca de relleu–, van plegar.
En quedar només dos i tenint en compte les dificultats per trobar gent els darrers anys, es va decidir crear l’anomenada Comissió per l’Aplec, en substitució dels pabordes, encara que s’intentarà mantenir el nom per referir-se a la comissió. López, que ara és el president de la comissió, comenta que ja feia un parell d’anys que “s’havien canviat els requisits” i es proposava a parelles que no estiguessin casades i fins i tot a “gent individual”. Tot i això, no hi ha hagut “relleu generacional”, un problema “que tenen totes les entitats”. Xavier Viver, que havia estat paborde de jove i ara s’ha implicat amb la comissió, explica que tot i ampliar les condicions “ha arribat un punt que no s’ha trobat la disponibilitat”.
Vila rememora que la tasca dels pabordes, en general, sempre ha estat la mateixa, encara que amb els anys s’han anat afegint activitats –inicialment les de la nit es feien al carrer Rocaprevera–, sobretot quan es va disposar de la llum artificial, i també a partir del 1966, amb l’ampliació de la plaça, a la qual s’hi va sumar l’espai dels horts. El paborde viu més antic recorda que ell, juntament amb els que apareixen a la foto, van recuperar la tómbola, que s’havia fet en algunes ocasions i que des de llavors fins ara s’ha mantingut sempre i s’ha convertit en un dels elements emblemàtics de l’aplec. Tant a ell com a Ramon Pujol i Domènec Bardolet els va nomenar el capellà pocs dies abans de l’aplec i van heretar un deute de 43.000 pessetes –amb 12.000 Vila pagava el sou de 30 treballadors–. En un any en van eixugar la meitat, però aquest fet els va limitar amb algunes activitats. Amb tot, van impulsar la construcció dels quatre padronets dedicats a la Mare de Déu ubicats als quatre punts cardinals, a les Gambires, a Puigroví, a Calverons i al Reig.
