Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Rodafolk d’accent èuscar

Els bascos Korrontzi i l’estrena a Osona de ‘Les cançons sempre seran nostres’, èxits del Rodafolk d’enguany

Va haver-hi un moment en què la trikitixa, l’acordió diatònic basc, va estar en perill de desaparèixer. Agus Barandiaran, el líder de Korrontzi, va explicar aquesta i altres històries divendres en el primer concert del Rodafolk que va protagonitzar aquest grup biscaí. Korrontzi –formació que al darrer Mercat de Música Viva de Vic ja va oferir un tast d’allò de què era capaç– va ser l’aportació que venia de fora de Catalunya en aquesta edició de tres actuacions en què també va brillar, diumenge al vespre, Les cançons sempre seran nostres, d’Arnau Tordera i Magí Canyelles.

I és que no hi ha dubte que la música d’arrel pot evolucionar i ha de fer-ho, però el primer pas és la transmissió del coneixement entre generacions. La trikitixa era ben viva fins que l’Església, durant el franquisme, la va anatematitzar: el fuelle del diablo, els deien que era. Així mateix, no en èuscar. “Jo la vaig aprendre a tocar a la rebotiga d’un bar amb Rufino Arrola”, deia el líder de Korrontzi. Tenia 13 anys, i li va quedar gravat el consell d’Arrola: “Si la gent no balla, és que estàs tocant malament.” Divendres el públic que hi havia al Teatre Eliseu es va deixar arrossegar des del primer tema pels bascos, i si no podia ballar perquè estava assegut en butaques seguia un ritme encomanadís. La trikitixa no és la manxa del dimoni, però Korrontzi toca a un ritme endimoniat. Al llarg d’una hora i mitja, Barandiaran i els tres músics que integren la formació –guitarra i mandolines, bateria i percussió i baix i contrabaix– van desplegar un repertori de melodies pròpies, inspirades en la tradició i que sovint l’homenatgen. A mig concert, va sortir a escena Xabier Berasaluze, Leturia, mestre del pandero i integrant del mític duet Tapia eta Leturia, pioners en la recuperació de la música tradicional basca.

Llavors la música es va traslladar de l’escenari al passadís de l’Eliseu, i el públic ja no va aguantar més a les butaques. I així fins al final, amb l’obsequi d’una versió de L’estaca de Lluís Llach i una nova demostració del poder de la manxa del dimoni. Com el flautista d’Hamelín, però aquesta vegada amb acordió, Barandiaran va portar els espectadors allà on va voler.

El Rodafolk va continuar dissabte amb Safolk, que va fer ballar la plaça del barri de Sant Sebastià, i diumenge va tornar al Teatre Eliseu per escoltar la proposta musical de Tordera i Canyelles en la seva pròpia lectura de la música popular. El Teatre Eliseu era ple en aquesta ocasió. “Hem viscut un gran Rodafolk”, explicava diumenge a la tarda el seu organitzador, Joan Parera.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}
    {{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.