Era el dia 15 de juny de l’any 913. Fins a 487 persones, tots ells habitants de la vall de Sant Joan, signaven un document on reconeixen la propietat de les terres que habiten en favor d’Emma, l’abadessa de Sant Joan, filla del comte Guifré el Pelós. Aquest pergamí, considerat com un dels documents més importants de la història comtal catalana, ha tornat ara temporalment al seu lloc d’origen: l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on està dipositat, l’ha cedit a Sant Joan per exposar-lo, just quan es compleixen 1.100 anys de la seva redacció. Fins al final de setembre, es pot veure al Palau de l’Abadia, en una vitrina, acompanyat d’una exposició que n’explica el contingut i el context. Dissabte es va presentar en un acte al mateix lloc, presidit per l’alcalde Ramon Roqué.
El pergamí es va redactar al final “d’un procediment judicial”, explica l’historiador i arxiver santjoaní Joan Ferrer, un dels artífexs del viatge de retorn al lloc on es va escriure. Guifré el Pelós havia fundat el monestir de Sant Joan l’any 887, i al cap d’uns anys ls habitants de la vall reconeixien que “les cases, corts, horts, vinyes, terres conreades i ermes, molins, arbres fruiters i bordissos han de ser de l’abadessa Emma”. No es tractava d’un reconeixement voluntari, tot i que ho pogués semblar per la manera com es va redactar, sinó més aviat de “la normalització del sistema fiscal” en unes terres que Guifré havia donat a la seva filla i que altres comtes pretenien. No és casualitat, per exemple, que a l’acte de signatura hi fossin presents comtes (Miró de Cerdanya i Besalú, i Sunyer de Barcelona) i vescomtes de diferents territoris. Segons Joan Ferrer, hi havia un altre motiu important que impulsava a posar les coses per escrit: segons la llei de l’època, al cap de 30 anys d’establir-se en una terra, qui la conreava podia reclamar-ne la propietat. Per això, el document fixa curosament els termes, delimita les propietats de l’abadessa i és exhaustiu recollint quantes persones viuen a cada casa i els seus noms. No gaire diferent dels cadastres contemporanis.
