Dels concerts de Guillem Roma, se surt amb un somriure i pensant que malgrat tots els malgrats la vida val la pena de ser viscuda. D’entrada, i en els temps que corren, això no és poca cosa. Hi ha un tot de lletres i músiques que ens transmeten aquesta sensació i una posada en escena que és com l’embolcall del bombó. Manllevant-li el títol d’un dels seus discos, La constant i la variable, tot això seria la constant. La variable, en aquest cas, són els canvis que fan que –sense deixar mai el seu segell personal– sentim que cada disc ens porta sorpreses.
Aquest és l’equilibri. I Equilibri, cançó del nou disc, va ser el tema amb què obria el concert. Lluminosa i amb el públic espetegant els dits per seguir el ritme, al final. I recuperant un tema anterior, No fer tant, que connecta amb la filosofia amb què s’ha construït el disc actual, la d’estimar cada pas”, controlar i gaudir un procés en què a vegades la indústria empeny excessivament l’artista. Cançons com Un lloc o Todo y nada ho expressen, aquesta darrera de ritme encomanadís i explicant que el món “mereix ser salvat” tot i els buits, les nada, que hi hem anat deixant. Per primera vegada, Guillem Roma va estrenar un tema de lletra no pròpia, un poema minimalista de Felipe Boso, Quiero una casa de campo, que expressa també aquesta intenció d’anar a l’essència de la vida, despullada de tot allò sobrer, en contrast amb els temps de postureig que vivim. D’això ve el títol.
Les cançons del nou disc que va anar desplegant Guillem Roma deixen perles com Inteligencia artificial, la història de dues intel·ligències artificials que s’enamoren, explicada a ritme de bolero. O Idealista, que en el disc canta amb Rita Payés i a la qual divendres va posar veu Marta Roma. La complicitat entre els dos germans és un dels pilars dels directes, una complicitat que s’estén a tota la banda i que s’escenifica en les coreografies. Especialment amb el guitarrista Guillem Plana, amb qui fa temps que treballa. Antony Da Cruz, que es va incorporar a la família en la darrera gira al baix i sintetitzadors, i Aleix Bou a la bateria completen la formació (Didak Fernández, el titular i també productor del disc, està de gira amb Macaco i s’hi incorporarà més tard, tot i que va aparèixer a l’escenari). Tot el grup va baixar a la platea per cantar entre el públic un clàssic de Guillem Roma com és El teu llit. El concert va acabar recuperant també El salt a petició del públic i també Despedida, ideal per al comiat. “Y aunque ahora la fiesta ya termina / La música sigue cuando uno camina”, diu la cançó. El nou Postureo real ja camina.
{{ comment.text }}