Quimi Portet: “Soc músic: a El Último, abans i després”

Quimi Portet actua aquest divendres a L’Atlàntida de Vic, en un concert en què celebra els 25 anys de l’inici de la seva carrera en solitari. Va ser l’any 1998, tot just dissolt El Último de la Fila, quan va publicar el disc Hoquei sobre pedres, i des de llavors ja acumula deu treballs de pop-rock amb un segell personal i inconfusible. La celebració coincideix amb l’anunci que ha tornat a l’estudi amb Manolo García per regravar cançons.

-Són 25 anys de l’Hoquei sobre pedres, però abans n’hi havia hagut un altre. Es deia Persones estranyes, i no el va presentar mai en directe.

-Deu anys abans, exacte. D’aquest en fa 35 anys. Es va gravar l’any 1987, en un petit impàs d’El Último de la Fila, per un accident que va tenir en Manolo. Vam estar aturats un mes i mig, i com que teníem un estudi contractat vaig gravar el Persones estranyes.

–Quan va començar aquesta aventura fa deu anys, tot just dissolt El Último de la Fila, intuïa o sabia cap on el portaria la seva carrera

-En absolut. Sol, ja sabia que seria una carrera de magnitud molt diferent a la d’El Último, però era una mica improvisat tot. Emocionalment o intuïtivament han anat sortint les cançons, els discos, les gires… però sense cap objectiu fixat. En aquell moment jo pensava que ja era gran, tenia 40 anys!

–Però ara mira enrere tot el que ha fet en aquest temps, i està content de la seva trajectòria en solitari?

-Sí, jo sempre soc optimista. Sobretot hi ha els d’aquesta època de La terra és plana i Matem els dimarts i els divendres, que és la més pertorbada, en què a vegades no em reconec . M’agraden, i potser són els que més em motiven, però penso “aquest ets tu?”.

–Venia d’una història tan bèstia, un fenomen tan gran com va ser El Último de la Fila. Va canviar l’estil, va canviar l’idioma… va voler dir “mireu, aquest soc jo i això és el que us oferirà en Quimi?

-He de dir que l’altre, el soci del Manolo, també era jo, i m’hi trobava absolutament confortable. Però tenia ganes d’explorar les meves possibilitats en solitari, que és molt diferent de treballar en equip. Quan treballes en equip, els defectes queden dissimulats i les virtuts, potenciades. En un treball en solitari, a l’inrevés. Però ja deia que tot això no era molt racional. Soc músic: ho era a El Último de la Fila, ho era abans i ho he estat després. I sempre continuaré essent músic d’una manera o una altra.

–El va entendre tothom, el gir que va fer?

-Home, va costar. Quan vaig començar tenia poc públic, menys que ara. Als seguidors d’El Último, el que feia jo els podia sonar molt marcià, però sempre hi ha hagut gent que ha vingut als concerts, que ha comprat els discos. I sí, aquest soc jo… però no vol dir que aquell altre no fos jo.

–Ara l’ha fidelitzat, el seu públic.

-Sí, diria que sí. Tenint en compte que la gent que són coetanis meus ja no van als concerts, o hi van poc, només a veure Bob Dylan i Bruce Springsteen. Jo tinc 65 anys, ara en faré 66, i ja hi ha artistes que tenen aquesta edat, però no és gaire habitual. Ara bé, en aquests 25 anys he pogut anar fent salts de generació en generació. A l’últim concert que vaig fer, a Tarragona, el públic era sobretot d’entre 30 i 40 anys, i se’ls veia ben contents. Si més no, no ens van tirar cap objecte contundent a l’escenari. O sigui, que en aquest aspecte i en aquesta professió ets un afortunat que saltes per sobre del que s’esperaria de tu i dels teus coetanis. En altres coses, les que no són professionals, continues essent un tio de 65 anys amb els seus avantatges i inconvenients.

–En aquell primer disc, hi havia La Rambla, una cançó que molta gent se sap, que s’ha convertit en un dels seus clàssics.

-Això no ho decideixes mai tu, és aquesta part aleatòria que hi ha en la composició de cançons. Vaig estar a punt de no posar-la al disc, no m’agradava la veu… no la veia clara. I vaig trobar aquest efecte de telèfon. De cop, la cançó va agafar sentit, la vaig trobar graciosa. I va ser el que va permetre incloure-la. Amb els anys, també ha anat evolucionant i adaptant-se als temps. És senzilla, com moltes de les que queden en la música popular. I és un plaer tocar-la, la continuem fent.

–També ha quedat aquella versió d’Em dius que el nostre amor, de Toti Soler. Una de les poques vegades que ha inclòs en un disc una cançó que no és seva.

-Aquesta, i Wendy dels Beach Boys que vaig incloure a La terra és plana. És una cançó preciosa de Toti Soler, que l’hem cantada en moltes gires. Un homenatge a una cançó que m’impressionava de jove i que ho continua fent ara, que també va versionar Maria del Mar Bonet. I més gent. Amb la nostra vam fer el que vam poder, amb la sort que la guitarra la tocava el mateix Toti Soler.

–En els seus discos hi ha hagut diferents tons i registres, però amb uns trets comuns. La base pop-rock, la ironia i el punt de surrealisme de les lletres… Això el fa reconeixible.

-Soc músic, però m’agrada molt escriure. No em considero un escriptor ni un poeta, però escriure cançons de música popular m’ha agradat sempre. Venint d’El Último, potser sí que hi havia una mica de voluntat d’acotar. La part de mainstream ja l’havia tocada, i en aquesta carrera meva aspirava a altres coses. A expressar-me d’una manera potser més complexa, o que no tenia per què ser per a tots els públics. Coses més personals o un humor una mica críptic, que serveix per a les persones que estan més a prop teu. Això crea un món molt especial, no només per al que ho escolta sinó per al que ho fa. Vaig arribar al fons d’aquesta qüestió amb els dos discos que abans esmentava, potser una mica incomprensibles, però que mirats amb el temps trobo que tenen una gràcia especial. Perquè hi ha una voluntat de no posar-se límits, ni en els textos, ni en la música ni en la manera de produir. Això ho pots fer si abans has tingut la sort de treballar amb El Último. Molta d’aquesta carrera meva, que ha pogut ser tan lliure, la dec a la difusió que vam tenir en aquells anys amb el Manolo.

-Són discos amb molta feina d’estudi abans de donar-li forma. Una feina que fa molt en solitari i que disfruta especialment.

-M’agrada tant fer discos que a vegades em fa pena acabar-los. Si fos per mi, un disc no l’acabaria mai i continuaria gravant. Òbviament, per qüestions professionals l’has d’acabar i publicar. I un cop l’he publicat, també m’ho passo molt bé assajant i anant de gira. I em permet recuperar l’entusiasme per fer un treball nou. No tothom s’ho passa tan bé, ho reconec, hi ha músics de directe a qui no els agrada l’estudi. Jo hi estic molt bé: fas el que vols, ningú no t’empipa, graves el que et ve de gust, i si no et satisfà ho pots esborrar.

–Grava a casa seva, o a Music Lan, a l’Empordà, l’estudi amb qui sempre ha treballat?

-Una cosa mixta, gravo sobretot a casa, però també a Music Lan i mesclo pràcticament sempre allà. Fins i tot últimament gravo coses en els concerts i després les utilitzo en els discos.

–Com són els concerts dels 25 anys com aquest, hi haurà cançons de tots els discos? I dic són perquè ja n’ha fet algun, com el juliol passat a Sant Hipòlit de Voltregà, al cicle Artot.

-Hi ha pràcticament tots els discos. La selecció és de les cançons que ens ve de gust tocar. Hi ha alguns hits –si se’m permet– però també d’altres que no ho són i no les volem oblidar. Ens regim molt per la sensació de grup, a l’escenari, més que per la de cantant en solitari. Toco amb els de sempre, amb Ángel Celada a la bateria, Antonio Fidel al baix i Jordi Busquets a la guitarra. Hi ha cançons que les toquem perquè sona molt bé la base rítmica, o altres perquè sonen bé les guitarres… el repertori també pot variar segons el que veiem en el públic.

–Això, per la complicitat que hi ha en el grup? Complicitat que donen els anys…

-Amb el Fidel, des de Los Rápidos l’any 1979; amb el Celada, des del 1986, i amb el Busquets, el més jove, des de 2004, que ja són anys! I pels mateixos anys, amb Àngel Nogueras, el tècnic de so. Tocar amb gent així, amb qui som amics, és un plaer absolut. Hi ha un punt una mica pueril, en la nostra manera de plantejar-ho, com si anéssim de colònies sempre amb la mateixa gent. Pràcticament no hi ha diferència entre quan sopem primer, quan som a l’escenari o quan desmuntem a l’acabar. El dia de bolo és com un petit stage que comença amb la prova de so i s’acaba quan ens n’anem tots a casa. El concert és una etapa d’aquest procés, un fruit d’aquesta mena d’inconsciència, per més que estigui molt assajat.

–Han passat els anys, però tenim la sensació que aquest gaudi a l’escenari no ha canviat…

-És una professió meravellosa, he tingut la sort de poder-m’hi dedicar i la disfruto a cada minut. I sí, quan començava tenia més musculatura i flexibilitat, i podia fer més espectacle diguem-ne cinètic, però estava igual d’esvalotat que ara. Emocionalment és el mateix: la música és inexplicable, per més que en parléssim no arribaríem enlloc. S’ha de fer o s’ha d’escoltar, per veure el que provoca en aquest primat que som nosaltres. Un primat que fa una cosa que no té cap sentit, com la música, però que en el fons acaba essent el que té més sentit. Potser ara no tant, però nosaltres venim d’una època en què la música ho era tot: era en color, mentre que la resta era en blanc i negre.

–Parla de professió. D’ofici. Es diu que és perfeccionista, que cada actuació –de la més petita a la més gran– ha de ser una bona experiència per a l’espectador.

-També venim d’una tradició en la qual es valora que els discos estiguin ben produïts i els concerts sonin bé. Quan vaig a un concert, per més bé que estiguin les lletres, si el so no és correcte o si els músics no estan ben conjuntats i afinats, no el disfruto. L’ofici és això. Poden fallar moltes coses, però has de respectar el que fas, sabent que és la teva professió, en la que et guanyes la vida. La gent fa un esforç per venir, i t’has de posar en el seu lloc.

-A part de la regravació d’El Último de la Fila, fa cançons noves com a Quimi Portet? Ho dic perquè no solen passar gaire més de tres anys entre un disc i l’altre, i el darrer va ser Si plou ho farem al pavelló el 2020.

-Estic fent un disc, però fa moltíssim. Vaig a poc a poc. Potser pel que deia abans, que em sap greu acabar-los i m’estic fent un homenatge. Però la veritat és que ha estat embolicat i no tan concentrat en el disc com altres vegades. Fins que no m’hi poso al cent per cent no ho acabo. No tinc data per treure’l.

–La gira dels 25 anys tindrà més concerts?

-Sí. La veritat és que ara fem concerts sempre, no lligats només a un disc que acabi de sortir. Hem oblidat una mica el sistema amb què funcionàvem abans. Quan ens truquen, ens mudem i anem a fer un concert.